La batalla per l'hegemonia epistèmica
"Fins ara la comunitat epistèmica sobiranista ha comptat amb una maquinària molt ben greixada. No ha passat el mateix entre aquells que s'oposen al sobiranisme, que han intervingut en el debat de manera intermitent i a títol personal"
Estudiants a la biblioteca de la Universitat de Barcelona.
El procés que alguns voldrien que conduís a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació ha estat concebut, des del moment de l'arrencada, com una batalla per l'opinió pública. Aquesta batalla es dirimeix a diari en els mitjans de comunicació de masses, on el sobiranisme s'ha aplicat a oferir un relat que pogués resultar atractiu pel consumidor mitjà, ja sigui oferint mites engrescadors pels ja convençuts, ja sigui aportant potencials elements de tranquil·litat i il·lusió per un gran nombre de ciutadans que fins fa no gaire s'havien mostrat escèptics o totalment desinteressats respecte del projecte independentista tradicional. Aquesta batalla és la que testimoniem tots a diari, i la que acostuma a ser objecte d'atenció per part de les intervencions públiques de tertulians i comentaristes contraris al sobiranisme.
Però en el rerefons d'aquesta batalla se'n lliura una altra tant o més important que la primera: la batalla per l'hegemonia epistèmica. En aquesta batalla no intervenen necessàriament els mateixos protagonistes que a la primera, tot i que a vegades, alguns personatges multipliquen la seva presència en les dues esferes. La batalla per l'hegemonia epistèmica es lliura en informes signats per acadèmics de prestigi, en treballs publicats a revistes científiques de dret, història o ciències socials, en seminaris i jornades convocats a universitats catalanes, de la resta de l'Estat, i fins i tot en algunes de les universitats internacionals més conegudes arreu del mon, com Harvard o la London School of Economics.
Oportunitats insòlites
En aquesta batalla, investigadors, professors universitaris i persones expertes s'esmercen a demostrar que el projecte sobiranista és o no es econòmicament viable, encaixa o no encaixa en els marcs jurídics vigents, es justifica o no en principis filosòfics de justícia legítims, té arrels històriques més o menys profundes, compta o no compta amb prou suport sociològic o electoral, posa o no posa en perill la convivència, etc. La batalla és cada vegada més intensa i equilibrada. Però això no havia estat així fins no fa gaire. Mentre la comunitat epistèmica sobiranista comptava amb una maquinària molt ben engreixada, no passava el mateix entre aquells que s'oposaven al sobiranisme, que intervenien en el debat de manera intermitent i a títol personal, enfrontant-se a corrents dominants en els seus departaments i universitats.
El múscul que ha exhibit la comunitat epistèmica sobiranista els ha permès mantenir durant bastant temps un avantatge substancial en la construcció de narratives que pretenen basar-se en lògiques d'anàlisi científica. Professors de les principals universitats nord-americanes (Harvard, Princeton, Columbia, etc.), agrupats en col·lectius (el més conegut és Wilson), i alguns dels primer espases en la recerca social a Catalunya, han presentat arguments i ofert la pàtina científica que necessitaven els polítics nacionalistes per fer proclames i propostes que han impulsat el procés. En els últims anys, malgrat l'austeritat i les retallades de la despesa pública en universitats, aquests investigadors han trobat a Catalunya oportunitats insòlites per desenvolupar espais de recerca d'“excel·lència” finançats amb diner públic (i també privat), quan no han estat catapultats a càrrecs de responsabilitat de centres i programes acadèmics de nova creació com la Barcelona Graduate School of Economics, vinculada al conseller Mas Collell.
També se'ls ha concedit protagonisme a “estructures d'Estat” de nova creació, com el Consell Assessor per la Transició Nacional, o el màster per futurs diplomàtics catalans a l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals. La contundència amb què aquesta avantguarda intel·lectual del soberanisme ha expressat el seu suport al Procés, posant el seu coneixement i aurèola al servei de la causa, ha representat probablement un factor d'intimidació per altres acadèmics.
A dia d'avui, alguns d'aquests investigadors han esdevingut autèntics empresaris polítics, claus en la mobilització sobiranista, amb notable projecció pública als mitjans de comunicació generalistes públics i privats. En els últims mesos, bastants d'aquests acadèmics han traslladat el debat a la ciberesfera, on han obert blogs (o s'han sumat a d'altres de caràcter col·lectiu), i fins i tot comptes de Twitter, Facebook, etc.
Un treball brut extraordinari
En aquesta història cal no oblidar la feina feta lluny dels focus. Els deixebles més joves d'aquests professors senior, investigadors precaris i doctorands, han fet un treball brut extraordinari, animats tant per les seves conviccions nacionalistes com per expectatives de futur en un món universitari on la consolidació professional depèn encara en bona mesura de conrear bones relacions d'apadrinament i tutela intergeneracional.
En aquest procés, l'administració pública i els partits nacionalistes han aportat premis, oportunitats de finançament i espais editorials on aquests investigadors més joves han pogut publicar els seus primers treballs, alimentant currículums que d'altra manera haguessin estat més difícils de construir. Aquests investigadors han respost amb entusiasme a aquests incentius, creant blogs d'anàlisi econòmica, política i sociològica que han projectat el relat acadèmic prosobiranista més enllà de les fronteres de la universitat, i participant activament en columnes periodístiques i altres espais virtuals.
L'administració pública ha creat les condicions propícies perquè el Procés, en les seves diverses expressions, esdevingués un camp preferent de recerca social. Ha promogut estratègicament línies de recerca (per exemple, sobre balances fiscals), ha finançat jornades i seminaris (per exemple, el controvertit Espanya contra Catalunya) i ha posat a disposició dels investigadors dades amb les quals fornir les seves anàlisis. Així ha succeït, per exemple, amb els baròmetres del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), i en particular amb les preguntes sobre identitat i preferències al voltant del procés sobiranista.
La producció pública de dades demoscòpiques sobre aquestes qüestions ha possibilitat la proliferació d'anàlisis sobre l'evolució d'actituds i orientacions dels catalans, que sovint s'han fet amb insuficient preparació tècnica i/o sense les necessàries cauteles metodològiques. Tot i que la qualitat de les mostres dels baròmetres del CEO deixa molt a desitjar --deficiències que provoquen una clara sobrerepresentació dels entrevistats potencialment prosobiranistes-- això no ha estat obstacle perquè politòlegs i sociòlegs nacionalistes es llancessin a donar per bones evidències molt fràgils (quan no esbiaixades) sobre l'opinió pública catalana, que posteriorment han estat incorporades al debat mediàtic com si fossin fets científicament provats i, per tant, indiscutibles.
Espiral del silenci
Catalunya ha viscut el que la sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann anomena espiral del silenci, on molts ciutadans (acadèmics i intel·lectuals inclosos) han adaptat el seu comportament a les actituds predominats sobre allò que és i no és acceptable dir i defensar. Els relats pseudo-científics generats per l'avantguarda intel·lectual del sobiranisme han contribuït poderosament a aquest silenci. En un context com el descrit, apartar-se del discurs dominant sobre el Procés comporta riscos, tant a l'àmbit acadèmic com a la societat en general.
Com ens han indicat recentment les dades del baròmetre que realitza GESOP per a EL PERIÓDICO, gairebé el 30% de catalans no independentistes se senten incòmodes d'expressar lliurement les seves idees. En determinats espais, expressar opinions crítiques cap al procés no només és vist i denunciat com un gest anti-democràtic contra el sentir de la majoria dels catalans, sinó com una maniobra obscurantista, que nega evidències pressumptament incontrovertibles sobre drets inalienables dels pobles, l'expoli fiscal que pateix Catalunya o la desafecció dels catalans respecte d'Espanya.
Notícies relacionades
Són acusacions devastadores i potencialment estigmatitzadores en el món acadèmic, que han fet que molts professors i investigadors extremessin totes les precaucions abans de pronunciar-se en un sentit “inapropiat”. Afortunadament, en una atmosfera hostil, no han faltat aquells que han gosat denunciar en veu alta –però sense els mateixos amplificadors-- que el rei va despullat. I, gràcies a ells i elles, ja som molts els que no el veiem vestit de porpra daurada.
