Al contraatac
El misteri de la llum
Les grans companyies elèctriques ingressen menys del que els costa produir l'electricitat que consumim. O sigui, hi perden diners. Vostè i jo som lliures de creure'ns-ho, però això és indiferent, el que importa és que tots els governs des de fa 15 anys donen per confirmat aquest dèficit crònic que ja suma 30.000 milions d'euros. Per només una mica més, Brussel·les va haver de rescatar la nostra banca amb aquell «préstec molt avantatjós» de 40.000 milions d'euros que tornarem els contribuents, és clar.
Així doncs, quan sentim parlar de dèficit tarifari no ens distraguem pensant ingènuament que aquest és un assumpte de companyies energètiques. Ja és hora que algú ens expliqui la veritat de la llum: estem davant d'una altra greu bombolla que pot esclatar-nos, com la del totxo, als nassos i en el pitjor moment.
¿Com és possible que deguem 30.000 milions a les elèctriques? La cosa va començar amb Rato, aquest senyor que acabarem nomenant només si tenim la precaució de portar una cabeça d'alls a la butxaca. Rato inicia el 1997 la liberalització del sector elèctric, però ho fa a mitges perquè intervé en les tarifes: sempre queda bé per a un Govern abaixar el rebut de la llum. Pa electoral en aquell moment i fam per avui. Durant anys vam pagar la llum més barata d'Europa, menys del que costava produir-la, però, això sí, el dèficit tenia l'aval de l'Estat. Com sempre, els polítics van resoldre el deute de l'àrea, cop de peu cap endavant. Ara, passats 15 anys, ens ha caigut la pilota a sobre. No content amb això, en el seu últim Consell de Ministres del 2004, quan ja havia perdut les eleccions de l'11 de març, Rato aprova un decret, únic al món, amb el qual fixa primes i subvencions astronòmiques a les energies alternatives sense plantejar-se una revisió dels costos a mesura que la tecnologia i la R+D anessin abaratint la factura. No cal dir, en un país de corruptes i lladres, la quantitat de plaques solars i aerogeneradors que es van col·locar per fer pelotazos com una casa.
De cop i sense anestèsia
El Govern de Zapatero, amb Montilla, primer, i Clos, després, a Indústria, no només no hi va posar remei, sinó que ho va empitjorar. Els temps de bonança no es van aprofitar per disminuir el deute, de manera que ara, enmig de la crisi, és quan ens trobem de cop i sense anestèsia pagant l'electricitat més cara d'Europa. ¡I ja veuran quan arribi gener! Si el 2008 el preu era a Espanya el 3,4% més barat que a Europa, avui és un 18% més car. Hem perdut més de 20 punts de competitivitat i en el moment més delicat.
L'últim ministre del ram, Soria, està superant en talent els seus antecessors. En qüestió de 30 dies li van ballar 2.000 milions en el dèficit elèctric previst per a aquest any. És el que passa quan els diners no són d'un i no se sap res de coses sobre les quals es prenen decisions.
