Els nens no vénen de París
Desafortunadament, la natalitat se segueix plantejant en termes comptables. ¿Quin valor tenen un nen o una nena? L'evolució, el progrés, no ha arribat en la majoria dels països a la manera d'entendre un esdeveniment tan natural com el de tenir descendència. Si en les societats agrícoles la prole nombrosa, especialment d'homes, tenia una alta cotització en els mercats de futur, ara es presenta com un luxe sense retorn. Aquesta situació no només és l'expressió d'un fracàs polític, social i intel·lectual, sinó que també escenifica la punta de l'iceberg de la desigualtat entre homes i dones.
Tant és en quin moment de la història o de l'actual crisi ens plantem, la natalitat segueix sent una assignatura pendent i, segons delaten les xifres, la constatació que els models socioeconòmics són decisius per activar un canvi de xip necessari. Aquesta setmana ha saltat l'alarma perquè les previsions dels entesos en demografia indiquen que el 2017 Espanya experimentarà un creixement natural negatiu, circumstància que ja es dóna a Alemanya des dels anys 70. És una preocupació concreta del Govern de Berlín davant la qual intenta mirar cap al nord, és a dir, aprovant polítiques actives per treure als fills l'etiqueta de càrrega. ¿Com? Activant el repartiment entre homes i dones a través, per exemple, d'implantar un sol permís parental remunerat. Ens inquieta el futur però no som capaços de fixar-nos, o només ho fem de manera esbiaixada, en aquells patrons que funcionen.
I això passa per la incapacitat d'admetre que al centre del problema hi ha les dones i el tracte que reben a nivell legislatiu, laboral i social. Resulta que als països nòrdics han trobat una recepta que, un cop tocades totes les peces del repertori econòmic, prescriu polítiques d'igualtat, conciliació laboral per a homes i dones i xarxes de llars d'infants per mantenir la fecunditat al nivell necessari. Fins i tot, en els seus envejables resultats econòmics cau una torre defensada amb ardor guerrera per governs i empresaris de molts estats: la natalitat sí que es pot combinar amb una gran ocupació laboral femenina. El descens de la natalitat ja es donava a Espanya en plena època de les vaques grasses. Els valors no són estrictament els de la cartera. Són els valors del capital humà pels quals, com més es valora la dona, més gran és la descendència.
Ja no es pot abordar en termes d'emancipació de la dona sinó de creació d'un model social i econòmic concret. Repensar també les formes que ens han quedat petites per ambicionar un món d'aquest segle, en què el terme progrés s'acosti al de conveniència. La natalitat no ha de ser una fatalitat per a les dones.
Ara s'obre la possibilitat de desenvolupar un anticonceptiu reversible per als homes com es va aconseguir fa sis dècades amb la pastilla femenina. Sis dècades. Un retard fill de la dinàmica per la qual la prole ha estat el problema d'elles, tant com el seu embaràs. D'aquesta manera s'aconsegueix que aquella desitjada i salvadora prole -sense objectivar mai la repercussió en la mare- hagi passat a ser la càrrega també d'ella. I és bo recordar que en els mantinguts índexs de fecunditat dels nòrdics no hi entren en joc criteris religiosos.
No es guien pel criteri de premiar les famílies nombroses sinó pel criteri que les dones no es vegin privades de la maternitat desitjada perquè la societat es construeix sobre les seves espatlles i contra els interessos generals del conjunt. En fi, un mal negoci.
