Desproporcions i sentit col·lectiu

Fa poques setmanes una jove pianista de Puigcerdà era jutjada per haver tocat el piano a hores inconvenients i provocat destorbs importants en el benestar d'una veïna. La pena inicialment sol·licitada era de set anys, pena que posteriorment fou reduïda i finalment la pianista fou absolta; entenc que el jutge va saber aplicar les lleis amb sentit comú. Particularment no conec cap de les protagonistes d'aquest afer però sí que em sobta la desproporció. Per més «malvada» i sorollosa que pogués ser la veïna pianista, ¿té sentit tancar a la presó no ja set anys sinó un sol dia una persona per tocar el piano? Hi ha altres mitjans per, si cal, impedir que aquesta persona faci soroll i hi ha altres mitjans més proporcionats per «castigar» el culpable.

AQUESTA ÉS LA mateixa desproporció i incoherència que es percep sovint davant controvèrsies per temes mediambientals. Posaré alguns exemples. Primer exemple: hi ha un problema mediambiental real amb els runams de les mines de potassa de Sallent, per la qual cosa es proposa des de moviments ciutadans el tancament de la mina. Tanmateix, hi ha solucions tècniques que eviten aquest problema sense posar en qüestió la continuïtat d'una activitat que no tan sols dóna feina i vitalitat a una comarca sinó que proporciona un recurs natural imprescindible.

Segon exemple: des d'entitats que curiosament signen com a ecologistes s'ha volgut posar fre a diferents parcs eòlics, el motiu legal ha estat vinculat a uns formulismes administratius. Sens dubte les coses s'han de fer bé, tanmateix els tràmits administratius es poden refer sense que calgui posar en qüestió unes instal·lacions eòliques que necessitem per donar resposta als reptes energètics del segle XXI. Dinamarca mostra orgullosa la seva aposta per l'autosuficiència en energies renovables l'any 2050, amb una opció ferma per l'energia eòlica. ¿Som conscients a Catalunya del cost en riquesa i benestar pel nostre futur si no atenem a temps el repte energètic?

Tercer exemple: es dissenya una important infraestructura de reg, el canal Segarra-Garrigues, amb uns potencials d'impacte econòmic i de seguretat en proveïment alimentari molt importants, però per criteris mediambientals es posa en seriós risc la seva viabilitat. A un cantó de la balança unes aus estepàries que no estan en perill d'extinció, a la regió (Península ibèrica) més estepària d'Europa després de Rússia, unes aus que no hi eren abans que l'agricultura artigués els boscos de roure i alzina i que hi seguiran sent malgrat els canvis de conreu que el reg propicia. A l'altre cantó l'aliment per a un milió de persones i un motor extraordinari de desenvolupament econòmic. Tinguem en compte, a més, que l'aigua de reg esdevé el catalitzador per poder captar molta més energia del sol i transformar-la directament en aliments o altres productes d'origen biològic. En aquest sentit l'aigua és la matèria prima que multiplica el rendiment d'aquesta gran planta solar que són les terres de conreu. S'ha de saber

-amb les estadístiques a la mà- que una hectàrea d'oliveres de secà a les Garrigues, un cop transformada en una moderna plantació de préssecs de regadiu (on aquesta transformació sigui possible), pot arribar a multiplicar per més de 40 el valor de la seva producció.

Al segle XXI hem heretat un seguit de reptes als quals haurem de fer front: el repte energètic, el repte alimentari, el repte mediambiental i el repte de la desigualtat, sense la solució dels quals no assolirem els equilibris vers un món sostenible i generador de benestar. Donar resposta a tot plegat no podrà fer-se sense baixar de l'autocar. Hem arribat tard per a la nostàlgia vers un món teòricament ideal i bucòlic. El món real sostenible pot ser un món ple de bellesa i harmonia però caldran molins de vent, mines de potassa, àrees de regadiu.

LA FAO ens adverteix que per alimentar de manera sostenible el món el 2050 caldrà intensificar, la qual cosa vol dir aigua i tecnologia. Intensificació sostenible és el nou lema de la FAO. Algú proposa un jardí per a Catalunya, alhora que l'energia i els aliments (en tendència creixent en els seus preus) ja els importarem de fora. Ara bé, alguna cosa haurem de produir per poder intercanviar.

Notícies relacionades

Joan Laporta, un baró rampant

Els galls i ‘El 47’

Per acabar m'agradaria apropar-me a un exemple urbà que pot fer més entenedors alguns contrasentits. ¿Algú entendria que un jutge prohibís circular pels carrers de Barcelona cotxes, metros i autobusos perquè el soroll molesta un veí? Òbviament el sentit col·lectiu ens diu que hi ha un camí de solucions per harmonitzar aquests interessos contraposats, és un camí de millora sempre perfectible però que cal recórrer-lo. És urgent, cal recuperar el sentit col·lectiu i la proporció de les nostres propostes amb la mirada posada en el futur de tots.

Economista