L'aplicació de les lleis
¿Què li passa a la nostra justícia?
Tenim un model estàtic i poc sensible a la modernitat, però aleatori com l'anglosaxó
Faig aquestes reflexions com a ciutadà relativament informat però llec en els temes judicials. La seguretat jurídica és la base més fonamental d'una societat i sense ella tot s'ensorra. Tinc la visió simplista que al món hi ha dos grans models jurídics: l'anglosaxó i el continental europeu. L'anglosaxó el coneixem de forma una mica distorsionada però bastant veraç per pel·lícules americanes i per novel·les tipus Grisham. És un sistema que es basa en poques normes bàsiques i que es va actualitzant per la més diversa jurisprudència. És un model dinàmic en què una sentència depèn en gran part de la intel·ligència i sensibilitat del jutge, de les habilitats d'advocats i fiscals i tot plegat filtrat per l'aleatorietat d'un jurat popular. Es tracta d'una justícia que pot ser flexible, social i moderna però també retrògrada, capritxosa i poc equitativa. Moltes sentències tenen un suspens previ i això és difícil de comprendre ja que la justícia hauria de ser gairebé sempre molt previsible per la llei i pel sentit comú.
PER AIXÒ sempre m'he sentit més còmode amb l'altre model, que és el nostre, en què la llei és més detallista i en què aparentment jutges, advocats i fiscals tenen menys discrecionalitat i són com meres peces de l'engranatge d'una fàbrica de sentències. Menys flexible i acostant-se més a la modernitat però més previsible i, per tant, més objectiu.
Però la realitat desmenteix dia a dia aquesta impressió. Tenim un model de justícia estàtic i poc sensible a la modernitat (les lleis van molt per darrere d'una realitat galopant), però igual de discrecional i aleatori que l'anglosaxó. M'impressiona que, quan un va a un judici, la primera pregunta que li fan els de l'entorn de la justícia és: ¿quin jutge t'ha tocat?, i que aquest atzar determini un resultat o just el contrari. També em desconcerten sentències tan variades sobre un mateix supòsit. Un presumpte model neutral com una fàbrica de fer cargols es torna en un sistema molt discrecional i subjectiu que també depèn de la intel·ligència, ideologia i sensibilitat del jutge. La pregunta és: ¿on falla el nostre sistema? La resposta és que seleccionem i formem els jutges com màquines (oposicions memorístiques i elitistes, molts anys de preparació i «mata joventuts», com diria Prat de la Riba, i una formació d'entrada excessivament formalista) perquè al final actuïn senzillament com a persones. No mesurem la seva intel·ligència emocional, la seva capacitat per ser el més neutrals possible ni per saber llegir els canvis socials i polítics.
En descàrrec dels diversos actors de la justícia, cal dir que en aquest país els imprimim una pressió especial, excessiva i injusta. Per una banda la política de partits és de sempre (ara més que mai) incapaç d'arribar a acords de mínims i, en canvi, té la tendència a multiplicar conflictes que externalitzen sense complexos l'àmbit judicial. No és funció dels jutges fer d'àrbitres polítics cada dia i, per tant, subjectes a una pressió mediàtica insuportable. I com que els partits polítics són molt conscients d'aquesta externalització de les seves funcions colonitzen sense dissimular un col·lectiu que no es pot resistir a un poder tan poderós. La societat i les seves institucions públiques també han renunciat a les seves funcions de conciliació i mediació i adopten amb entusiasme la lògica d'externalitzar problemes cada vegada més banals però sensibles socialment als jutges.
AQUESTES patologies del nostre sistema polític i social no absolen la justícia dels seus propis errors. Dos exemples molt dispars en el marc d'un espectre molt ampli. El primer, les recents sentències contra la llengua catalana en l'educació formal, que són d'una falta d'intel·ligència i sensibilitat política i social aclaparadora. Són sentències elaborades des del més absolut desconeixement d'una concreta realitat social i territorial i, a més a més, filtrades per una determinada ideologia i, per tant, són sentències injustes.
El segon exemple són les reiterades sentències de divorci de cònjuges amb fills que són clarament asimètriques per raó de gènere. En aquest cas la majoria dels jutges imparteixen una mala justícia ja que està prenyada d'una excessiva, superficial i antiquada sensibilitat social amb una total falta de sintonia amb la realitat familiar i econòmica actual. Hem de canviar el rumb i aconseguir jutges amb més intel·ligència no només jurídica sinó també emocional, social i ideològica perquè sàpiguen interpretar la realitat. Si no tenen aquests atributs es refugien en clixés caducs i en tribus corporatives de caràcter ideològic.
