Els desvaris de la raó

Un amic em dóna a conèixer -confesso no ser lector habitual d'aquell diari- l'article que el senyor Pardeiro m'ha dedicat a La Razón. S'hi utilitzen tot tipus d'arguments per desqualificar-me, incloent la meva pertinença al PSUC en temps de la lluita contra el franquisme, una cosa de la qual no em penedeixo, perquè el PSUC, on vaig compartir militància amb gent com Manuel Sacristán o Miguel Núñez, era en aquells moments, amb les seves connexions amb els sindicats i amb els moviments ciutadans, el grup més seriós de tots els que militaven contra el franquisme. Vaig pagar la militància de diverses maneres: amb la meva expulsió del professorat universitari, amb la negativa del passaport que em va impedir acceptar una invitació de la Universitat de Califòrnia, etcètera. Però del que m'avergonyiria avui seria de no haver participat en la lluita contra la dictadura.

Passa,en segon lloc, a retreure'm un article que vaig titular La deriva nazi del Partit Popular. La veritat és que el títol que havia pensat inicialment era La deriva autoritària…, i que, encara que la comparació que feia era lícita, potser em vaig excedir. Però vist el que estem veient avui en matèria de retallades de drets i llibertats, no estic segur que no valgui la pena reprendre l'adjectiu.

Però el súmmum del disbarat, i és precisament el que he utilitzat per donar títol a l'article, consisteix a atribuir-me una crida a prendre les armes. La cita procedeix d'una dissortada entrevista que hauria de desautoritzar, perquè qui la va fer no va complir amb l'exigència elemental de deixar-me veure abans de la publicació el que havia interpretat d'una llarga conversa al davant d'una gravadora. Però la idea central per la qual se'm condemna no la desautoritzo, perquè l'he sostingut moltes vegades, encara que de manera una mica diferent.

La meva afirmació que «una independència no s'acostuma a aconseguir si no és amb una guerra d'independència» -sóc historiador i no ignoro casos com el de les concessions d'independència de la Gran Bretanya a les seves colònies, la partició de Txecoslovàquia, la separació de Montenegro- era una reflexió encaminada a frenar les il·lusions que la celebració d'un referèndum o consulta, amb un eventual resultat favorable, sigui una garantia que amb això es pot aconseguir la independència. El meu propòsit era combatre per endavant el desencant que podria produir la frustració d'aquestes il·lusions, amb l'objectiu de mantenir viu l'ànim per seguir lluitant, tal com ho hem estat fent fins ara, de manera pacífica i civil, pels nostres drets i llibertats.

Deduir d'això que estic incitant a la lluita armada (¿amb quines armes ens podríem enfrontar a un exèrcit que forma part de l'OTAN?) és un desvari de tal calibre que no es mereix cap mena de consideració. Les últimes guerres d'independència que s'han entaulat, les de la desintegració de Iugoslàvia, les van guanyar els avions de l'OTAN, sense els quals no existirien en l'actualitat ni Bòsnia ni Kosovo.

Una mica de reflexió hauria de servir-li també a la senyora Rosa Díez per no sostenir que incitarem el personal perquè surti al carrer per exterminar tot aquell que no sàpiga pronunciar correctament setze jutges. La nostra és una història de perseguits, més que  de perseguidors, i el que reivindiquem del nostre passat és precisament una tradició de democràcia.

Tot neix d'haver acceptat, fa uns mesos, pronunciar una conferència per explicar les grans línies de la història de Catalunya en el marc de l'Estat espanyol en els tres-cents anys transcorreguts des del 1714. Pensava, ingènuament, que em jutjarien pel que hi digués, que en bona part era previsible, com a autor que sóc d'un volum d'història de Catalunya al segle XIX i d'un altre d'història d'Espanya en el mateix període. Però el títol donat al col·loqui, en què no tinc cap mena de responsabilitat, però que tampoc hauria de ser argument per prejutjar el contingut de les intervencions, ha desencadenat un furor irracional.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

A mi m'ha tocat, sense haver obert encara la boca, que el ministre d'Afers Estrangers em desqualifiqui com a «pseudohistoriador» -ignoro qui li ha atribuït competències en aquest terreny-, que a La Razón afirmin que m'estic preparant per anar a les barricades i que la senyora Rosa Díez doni per segura la meva voluntat d'exterminar-la.

Els demanaria als uns i als altres que esperin que hagi exposat els meus arguments. Sé que no els convenceré, perquè és difícil enfrontar-se a prejudicis arrelats, però podríem llavors, com a mínim, començar un debat civilitzat perquè cadascú exposi i fonamenti les seves raons.