¿Un papa peronista?
"Jorge Mario Bergoglio juga, almenys així ho crec, a denunciar aspectes del sistema econòmic que impedeixen l'avanç de la justícia social"
Participo amb regularitat en una tertúlia especialitzada a abordar temàtiques socials i polítiques. Ho faig en una d'aquelles cadenes de televisió que alguns consideren sectàries, perverses i manipuladores. He de dir, en honor a la veritat, que mai he estat censurat, avisat o esmenat pel to o les impertinències de les meves opinions.
Comparteixo taula, debat, rialles, cabrejos i algun improperi amb gent de tot color polític i diferent credo religiós. Insisteixo. Discuteixo còmode en aquest escenari televisiu sense pressions, amb absoluta llibertat. Doncs bé, són tantes les matèries i els assumptes que s'hi debaten --hi ha vida més enllà de la consulta-- que recentment li va tocar el torn a la figura del papa Francesc.
El presentador es va interessar per l'opinió dels convidats sobre unes declaracions del Pontífex. La meva resposta va ser respectuosa amb la religió catòlica, però vaig posar de manifest la meva simpatia per l'actitud del papa actual davant els problemes del nostre temps i les decisions que ha adoptat, i pensa adoptar, en relació amb l'Església catòlica. Vaig argumentar que el Pontífex no pot ser catalogat com un radical, però sí com un personatge molt més pròxim que els seus antecessors.
El seu llenguatge, les seves al·locucions, no són críptiques sinó directes i entenedores. El seu tarannà el trobo molt més comprensiu que el de la majoria dels seus predecessors. Jorge Mario Bergoglio juga, almenys així ho crec, a denunciar aspectes del sistema econòmic que impedeixen l'avanç de la justícia social. Vaig fer la meva valoració sobre aquest jesuïta afirmant que la societat en el seu conjunt, la política i les esglésies necessiten aire fresc i més connexió amb els problemes reals de la gent. Un guia espiritual o un polític que denuncia el camí de la mort que porta a Lampedusa mereix el meu respecte i consideració. Si anatemitza el culte a la pompa i als diners, encara més. Si...
Però, ¡ai!, tanta valoració positiva d'un roig irredempt sobre el cap de Rouco Varela em va costar un amable calbot verbal. Un dels tertulians presents, que atresora títols i carreres, em va sortir al pas dient-me: "Sí, home, ara resultarà que aquest serà el papa dels agnòstics, els ateus i l'esquerra. Això ho dieu perquè us interessa, per criticar Varela i la Conferència Episcopal".
La veritat és que un servidor no hi havia caigut. M'agrada el nou discurs que emana de la cúspide del Vaticà però no l'havia interioritzat --encara-- com a rèplica als sectors carques de l'episcopat espanyol. Aquí hi ha una idea, ho admeto. Però quan el meu contertuli va anar encara més enllà és quan va afirmar jocós que Francesc era un “papa peronista”, un populista. Èxit. La gent va trucar per telèfon al programa, va participar, va discrepar...
Notícies relacionadesNo toca avui parlar de la controvertida figura de Juan Domingo Perón ni d'Evita. Això sí, recorro a un manual de ciència política i trobo, entre altres, aquesta definició que conjuga populisme amb peronisme: “En un sentit ampli i descriptiu es pot proposar com a definició de populisme la de ser un moviment polític (o la fase d'un moviment encara més ampli) que es basa en àmplies mobilitzacions de masses a partir d'una retòrica de contingut fonamentalment emocional i autoafirmatiu, centrat al voltant de la idea de ‘poble’ com a dipositari de virtuts socials, de justícia i moralitat”.
Doncs bé, no sé si Jorge Mario Bergoglio de jove, a més de ser porter de discoteca, va arribar a simpatitzar o no amb el justicialisme argentí. No importa. Ara bé, l'etiqueta que li va col·locar el meu amic contertuli crec que casa millor amb algun dels meus conciutadans catalans, políticament en actiu, a la recerca d'un destí sense descarrilar. ¿O no?
