Vint anys d'oscil·lacions ucraïneses

Després de gairebé 20 anys, les relacions entre Ucraïna i la Unió Europea han arribat a un punt mort. La denominada «alternativa europea» tantes vegades anunciada pels dirigents ucraïnesos està a punt de ser desmantellada. Tenint en compte els recents esdeveniments que han mostrat el desig del president Víktor Ianukóvitx de posposar la firma de l'acord amb la Unió Europea i de l'emocional esclat popular conegut ja com a Euromaidan, es fa patent que Ucraïna ha estat incapaç de trencar la seva maledicció històrica i segueix sent ostatge de la seva situació geopolítica entre dos pols representats per la UE i Rússia.

Durant els 22 anys d'història independent del país, els líders ucraïnesos han fracassat en el compliment del més important per tenir un Estat realment lliure: tallar el cordó umbilical amb Rússia. Un darrere l'altre, els presidents ucraïnesos han desaprofitat les ocasions que els oferien les circumstàncies històriques per adoptar una posició independent respecte del Kremlin.

Durant els anys que Rússia estava afectada per conflictes interns com ara la guerra de Txetxènia, el col·lapse econòmic o la debilitat del Govern, els líders ucraïnesos estaven massa ocupats a procurar augmentar la seva fortuna personal, sense que els importessin les necessitats del país. El declivi de la manufacturació i de la indústria pesant, el deteriorament de les infraestructures i una incontrolada immigració internacional de gent desesperada ansiosa de tenir una vida normal han diluït la posició ucraïnesa com a actor independent en les relacions internacionals. Tots aquests factors han ocasionat l'esclat públic d'ira en els successos d'Euromaidan.

Fins i tot malgrat les seves múltiples debilitats i el seu prolongat estancament, Ucraïna segueix sent un pastís atractiu per a la UE: un terç de les terres negres mundials, una agricultura potencialment vigorosa, uns recursos naturals abundants i un mercat de més de 40 milions de consumidors fan que valgui la pena pugnar pel país. De fet, la UE podria haver obtingut els fruits de la revolució taronja del 2004, però va optar per deixar sola Ucraïna davant una Rússia en ascens, estimulada per un ràpid creixement econòmic i ambicions imperialistes que es van manifestar en dues guerres del gas, el 2006 i el 2009.

El nucli de les dificultats resideix en el fet que la UE és incapaç de parlar amb una sola veu sobre qüestions crucials i els seus estats membres més potents s'inclinen per establir acords bilaterals, actuació que descarta una posició comuna en converses amb poderosos interlocutors com Rússia. Així, com a resposta a les guerres del gas, Alemanya va arribar a un acord amb la Federació Russa sobre el projecte Nord Stream que excloïa Ucraïna (igual que Polònia i els estats bàltics) i posava en risc la seva seguretat energètica.

El renascut interès de la UE per Ucraïna ha coincidit amb una molt desitjada criatura de Vladímir Putin: la Unió Econòmica Eurasiàtica (com a prototip d'una nova versió de l'extinta URSS), que mai arribaria a estar completa sense Ucraïna. Per a Rússia, Ucraïna representa també un valuós actiu per raons molt similars a les de la UE.

No es pot sinó concloure que les disputes internacionals sobre zones d'influència i la realpolitik compartida per Brussel·les i Moscou solament portaran conseqüències adverses i noves complicacions per a la població ucraïnesa. És important el poder tou que la UE encara té sobre grans masses de població a Ucraïna: els sondejos indiquen que un 60% dels enquestats recolzen la via europea i les seves normes i valors democràtics. Però aquesta influència pot veure's perjudicada i crear desencant i frustració amb una UE marginada i veient com Rússia s'apodera d'Ucraïna.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Com indica Serguei Sukhankin, analista adjunt del Centre Internacional d'Estudis Polítics de Kíev: «És molt dubtós que els valors i principis occidentals incloguin mirar cap a un altre costat davant l'ús desproporcionat de la violència contra els partidaris d'Euromaidan. Més fins i tot, és absolutament inadequat que el president d'Ucraïna s'esfumi enmig d'una crisi política de tant abast i gravetat». Aquest expert també assenyala que «la conducta dels Estats Units com a única superpotència global hauria de ser més articulada i no quedar confinada a demostratives expressions d'insatisfacció».

Davant el curs de les accions a Kíev i les violentes mesures de les forces especials, no és agradable imaginar Ucraïna lliscant cap a les files de la no democràtica comunitat de països tals com els d'Àsia Central o Bielorússia. Perquè això no succeeixi, l'única solució a considerar és la de mantenir converses tripartides.