A propòsit d'Espanya
L'"Espanya trencada" deixa de ser un eufemisme i pot ser una realitat. El previsible xoc de trens de dos governs nacionalistes podria evitar-se amb el guardabarreres federal. Enrocat l'espanyol en un immobilisme jurídic per inconstitucional i jurisprudència internacional, no atén el greu error polític d'imprevisibles conseqüències. I obnubilat el català per un messianisme de molt difícil sortida, atropellat pel carrer, captiu del nacionalisme radical, és alhora víctima del greu error polític.
La independència de Catalunya és letal per a la resta d'Espanya, al perdre la comunitat més rica i avançada, a més del consegüent efecte dòmino en la resta de les comunitats històriques: un daltabaix, la destrucció del país! Catalunya tampoc en surt més ben parada. De ser la comunitat emblemàtica d'Espanya, integrada a Europa amb futur assegurat, a ser un insignificant país econòmicament inviable, rebutjat a Europa igual que Kosovo, i pel mateix efecte dòmino que podria estendre's a França (Còrsega, País Basc francès i Catalunya Nord), a Bèlgica per Flandes i a Itàlia per la Padània. I qüestionat el seu ingrés a les Nacions Unides, per no dir impossible, ja que existeixen cinc països que tenen dret a veto, entre els quals hi ha Rússia i la Xina, amb greus problemes a Txetxènia i el Tibet respectivament, per la qual cosa segurament vetarien l'entrada de Catalunya, que quedaria aïllada del món com Palestina. El somni del nacionalisme català convertit en malson.
El tan esbombat i democràtic dret a decidir no té figura jurídica i sembla un encobriment per a incauts del dret d'autodeterminació. La independència unilateral de Catalunya no pot acollir-se a aquest dret internacional, al no complir les seves condicions: dominació colonial, ocupació militar o agressió greu contra una minoria nacional. No pot ser unilateral sinó de mutu acord. En democràcia preval el dret d'integritat territorial sobre el dret de secessió. Unes eleccions plebiscitàries tampoc són considerades democràtiques, segons asseverava fa poc un expresident del Tribunal Constitucional.
Històricament, una Catalunya independent té poc recorregut. El nacionalisme romàntic ens va llegar unes llegendes allunyades de la realitat. L'origen místic de la senyera, quan era emblema de la Corona d'Aragó, o el mite espanyol de Don Pelayo aCovadonga, quan en realitat va ser una escaramussa sense transcendència. O el dels Reis Catòlics format per un príncep d'origen bastard i una usurpadora, encara que aquest matrimoni donés lloc al que avui seria una confederació entre el regne de Castella i la Corona d'Aragó, anomenada Espanya, que va dominar l'orbe durant més de cent anys. Una manipulació flagrant és la de la Guerra de Successió (1701-15) desencadenada quan mor l'últim dels Àustries sense descendència i llega la Corona de les Espanyes al seu nebot Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV, en perjudici del seu altre nebot, l'arxiduc Carles d'Àustria, fet que provoca una guerra entre Àustries i Borbons. En realitat va ser una contesa pel domini d'Europa, no una lluita per l'afirmació nacional, ja que el concepte de nació no va aparèixer fins a la Revolució francesa, gairebé un segle després. Les institucions catalanes, malgrat haver jurat fidelitat a Felip V com a rei, després de la seva estada de sis mesos a Barcelona on es casa, i estar dividida la societat entre austriacistes i borbònics, es passen amb armes i bagatges a l'arxiduc, quan aquest desembarca a Barcelona amb ajuda dels anglesos, i hi estableix la seva cort, que abandonarà per Viena al ser elegit emperador a la mort del seu germà sense descendència. La contesa acaba amb el Tractat d'Utrecht (1714), en què Europa reconeix Felip V com a rei d'Espanya, però cedint a la casa d'Àustria les possessions a Itàlia de la Corona d'Aragó i el Flandes de Castella, i a Anglaterra: Menorca, Gibraltar i la concessió de comerciar amb l'Amèrica hispana. Es perden així tres ciutats emblemàtiques: Brussel·les, Milà i Nàpols. Però Barcelona no es rendeix, s'imposen els radicals a les ordres del conseller en cap Rafael de Casanova i segueix lluitant per l'arxiduc que ha renunciat als seus drets. La ciutat s'immola l'11 de setembre del 1714, malgrat les diverses peticions de rendició. Encara que hi va haver més víctimes entre els assetjadors, molt superiors en nombre, que entre els assetjats.
El nacionalisme romàntic del XIX eleva Rafael de Casanova com a heroi nacional, erigint-li un monument el 1888 --sent regent Maria Cristina viuda d'Alfons XII-- al qual acudeix amb flors cada 11 de setembre tot polític català, malgrat que l'heroi del 1714 va reconèixer Felip V com a rei, va ser amnistiat, se li van tornar tots els seus béns, va seguir exercint de jurisconsult i va morir de mort natural als 83 anys.
El Decret de Nova Planta de Felip V (1716) va significar la supressió de les constitucions i els furs tradicionals de la Corona d'Aragó, al crear-se el nou regne d'Espanya a exemple del centralisme francès. Era la fi del que avui anomenaríem l'"Espanya plural", instaurada pels Reis Catòlics. Però la política de Lluís XIV, malgrat el seu absolutisme, va significar en aquell temps el progrés, ja que va posar fi als privilegis feudals i va propiciar l'accés de la burgesia com a classe dirigent, que faria possible temps després la Il·lustració, caldo de cultiu de la revolució francesa. Sobre això, els historiadors Vicens Vives i Ferran Soldevila consideren que el Decret de Nova Planta va contribuir al ressorgiment econòmic de Catalunya. L'il·lustrat Carles III, fill de Felip V, va abolir la prohibició dels catalans de comerciar amb l'Amèrica hispana, fet que va propiciar la industrialització de Catalunya i posteriorment la Renaixença. No hem d'oblidar que la burgesia catalana va finançar principalment la Restauració d'Alfons XII, i les polítiques proteccionistes de la Restauració van facilitar els mitjans perquè la indústria manufacturera catalana es quedés el mercat espanyol, situació que va perdurar fins fa pocs anys. Catalunya sota els Borbons recupera l'esplendor artística i cultural, a causa de l'auge econòmic perdut en segles. Barcelona amb l'Exposició Universal de 1888 igual que un segle després amb els Jocs Olímpics del 92 durant la segona Restauració Borbònica, troba el seu lloc al món. Són fets que el nacionalisme català ha de reconèixer.
En períodes de profundes crisis econòmiques acompanyades de vulneració de valors fonamentals, ressorgeixen els nacionalismes, amb la finalitat de defensar el que és propi --la tribu-- i culpar l'"altre" dels esdeveniments. Va ser el cas de l'Europa d'entreguerres, després de la crisi del 29, amb l'aparició dels feixismes que van conduir Espanya a la guerra civil (en la qual els vencedors es van autodenominar nacionals) i Europa a la segona guerra mundial.Actualment, sembla que la història tendeix a repetir-se, i proliferen en tot Europa moviments xenòfobs, d'extrema dreta, parafeixistes, amb un nombre de vots considerable, encara que a Espanya són grupuscles sense importància, perquè aquesta ideologia (sense quantificar el seu nombre i la influència) és part de la dreta del poder.
Notícies relacionadesA Catalunya, el nacionalisme cansat de col·laborar en la governabilitat d'Espanya, després de la retallada de l'Estatut pel Tribunal Constitucional, que havia estat aprovat en referèndum pel poble de Catalunya i les Corts espanyoles, i el cop de porta del nacionalisme espanyol del poder a una justa revisió fiscal, aprofita la debilitat de l'Estat davant la crisi econòmica i la corrupció per llançar un desafiament a la Constitució que pretén trencar Espanya. I en això estem.
El poder moderador de la Corona és ara essencial. La Monarquia Federal, sustentada per un passat històric de més de dos-cents anys (1479-1716), podria ser el sistema racional de vertebrar Espanya, salvant-la de tots els dimonis que l'assetgen en els últims temps.
