El fatxa mort, el fatxa viu, el ministre al·lucinant i el socialista ingenu
Alfonso Guerra. /
Passeu i vegeu. Vet aquí algunes de les opinions de dos militars nostàlgics del franquisme. El primer d'ells, el desaparegut colpista Alfonso Armada, i el segon, el tinent coronel a les portes de l'ascens Miguel Ayuso. Tot seguit, una nova aventura del camorrista ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ficat a caçador de bruixes. I finalment, l'ínclit exvicepresident socialista Alfonso Guerra, centralista jacobí que diu penedir-se d'haver pecat d'innocent quan, a finals dels 70, s'elaborava la Constitució. Doncs això: vegeu després de passar a llegir.
“Franco era molt intel·ligent i gens sanguinari” (Alfonso Armada)
Fa uns quants anys, abans de morir ara als 93, l'exgeneral Alfonso Armada va ser entrevistat pel programa 'Epílogo', de Canal+, que, com és sabut, emet la gravació després de morir el protagonista. Era conscient del caràcter pòstum de l'entrevista i, per tant, és una així com un testament ideològic.
Com no podia ser d'una altra manera, Armada va alabar Francisco Franco sense dissimular: “Era un home molt intel·ligent, un gran patriota. Potser la seva cultura no era tan gran, [..., però] com a militar… Sabia manar molt bé; governar, regular; i administrar, cosa que deixava en mans d'altres.” Quan se li va preguntar si el dictador era sanguinari, Armada va dir: “Cruel i sanguinari, no. Dur, sí. Potser va ser dur en la seva joventut. Amb els anys es va anar amansint molt. Era un vellet tranquil quan jo el vaig conèixer”.
Sobre el cop d'Estat del 23-F, arran del qual va ser condemnat a 30 anys de reclusió, encara que el 1988 va sortir en llibertat indultat per motius de salut (una mala salut de ferro, sens dubte, ja que ha viscut durant un quart de segle més), l'exsecretari de la Casa del Rei va dir: “No vaig organitzar ni vaig preparar ni vaig fer el cop del 23-F. Vaig ser jo qui va treure del Congrés els diputats amb força dificultat. HI vaig anar perquè creia que era la meva obligació, després de demanar permís a la Zarzuela, com és natural. Jo era la baula a la qual van recórrer per comprometre el Rei [...] I a aquesta maniobra jo no m'hi vaig prestar.”
No sabem per què ens ve a la memòria una frase que el mateix Franco en persona li va dir a Armada en una ocasió: “És millor ser mut que tartamut”.
“Una pseudoconstitució d'origen bastard i espuri” (Miguel Ayuso, militar)
El tinent coronel Miguel Ayuso Torres (Madrid, 1961), jutge militar encarregat d'impartir justícia dins de l'Exèrcit, regint-se pel text constitucional, no ha tingut inconvenient de manifestar a la cadena televisiva Intereconomía: “Estem en presència d'una pseudoconstitució, que no pot tenir principis en funció del seu origen bastard i espuri.” I perquè no hi hagués dubtes: “El sistema del 1978 es va basar en la mentida, i per tant abans o després s'havia d'ensorrar.” ¿Està en condicions d'impartir justícia constitucional qui opina així sobre la Carta Magna?
Però, ¿qui és Miguel Ayuso? Ni més ni menys que un carlista ultra excap de la secretaria política de Sixto de Borbón-Parma. ¿I qui és Sixto de Borbón-Parma? És l'ultradretà germà caïnita del ja mort Carlos Hugo, contra qui va carregar perquè aquest defensava el socialisme autogestionari. El 1976, en la tradicional pujada a Montejurra, símbol del carlisme, pistolers feixistes afins a Sixto van matar dues persones. Poca broma.
Miguel Ayuso, que també és professor universitari de Dret Constitucional, sempre ha considerat que “la guerra civil va ser una verdadera croada” i que l'actual “Estat de partits genera més corrupció que un Estat autoritari temperat com era el franquisme.” Segons aquest militar, va ser la democràcia cristiana la que va dirigir el franquisme, això sí, “la democràcia cristiana preconciliar, sempre infinitament millor que el que va venir després.” ¿I què va venir després? Doncs, sempre segons aquest senyor, “la democràcia cristiana és el PP dels nostres dies [...] Per això aquest assemblatge tèrbol i pintoresc de tota mena de races i pelatges.” Ho heu llegit bé: parla de races, com aquell Jaime de Andrade, pseudònim de Francisco Franco, inspirador del guió de la increïble pel·lícula titulada precisament 'Raza'.
Tant ha repetit aquestes opinions, que, al final, el Ministeri de Defensa li ha obert un expedient en aquest moment en què sembla estar ben col·locat per ascendir a coronel. ¿Quants companys d'armes d'Ayuso pensen com ell?
“Montoro comença a tenir al·lucinacions” (David Taguas)
No hi ha dia en què Cristóbal Montoro no faci feliços els periodistes, sempre a la recerca d'un titular per portar a l'ordinador. Ara, el ministre de Hisenda està ficat en l'embolic de l'Agència Tributària, organisme en què s'ha desfermat un tsunami de cessaments, dimissions, relleus i invitacions a marxar, que segons estimacions del molt informat col·lega Ignacio Escolar sumen més de 300 alts càrrecs. És a dir, que no són “canvis de 10 persones en una organització de 27.000 professionals,” com ha assegurat el secretari d'Estat d'Hisenda, Miguel Ferre.
La crisi va arribar a la seva màxima expressió quan va ser destituïda una inspectora que va rebutjar un recurs de la multinacional Cemex contra una multa milionària. En solidaritat amb aquesta inspectora va dimitir el cap de l'oficina que s'ocupa dels grans contribuents. I aquí és on a Montoro se li va escalfar la boca (i també el cap) i en una xerrada informal amb periodistes va deixar anar: “Si d'alguna cosa m'ha servit [l'escàndol de l'Agència Tributària] ha estat per assabentar-me que la cúpula de la unitat de grans contribuents estava plena de socialistes.” A veure: ¿eren socialistes infiltrats que procuraven que les grans empreses paguessin els impostos que havien de pagar, i fins aquí podia arribar la cosa? ¿Vol això dir que els inspectors del PP no són professionals com cal i fan els ulls grossos? Mal favor els ha fet Montoro als seus alts, mitjans i baixos funcionaris.
No és estrany que David Taguas, antic director de l'Oficina Econòmica del president Zapatero, hagi aprofitat l'oportunitat per tuitejar que el ministre d'Hisenda “comença a tenir al·lucinacions i veu socialistes a tot arreu”. Si Montoro fos un polític exemplar, hauria felicitat la inspectora que no es va empassar que una empresa de ciment declarés pèrdues fictícies fins i tot quan a Espanya el totxo triomfava a tort i dret.
“Crec que érem bastant ingenus el 1978” (Alfonso Guerra)
Si alguna cosa no caracteritza l'exvicepresident del Govern Alfonso Guerra és la ingenuïtat. Per això ha cridat l'atenció que en una extensa entrevista al diari 'El País', amb motiu del 35è aniversari de la Constitució, confessi haver pecat d'ingenuïtat quan s'elaborava la Carta Magna. “Si jo hagués endevinat el 1978 que algunes elits regionals [sic] arribarien a la posició en què estan avui, probablement hauria tingut una altra posició en el títol VIII [el que tracta de l'organització territorial de l'Estat]”. I a la pregunta de si es va fiar de CiU i PNB quan es van pronunciar contra l'autodeterminació, la resposta va ser clara: “Sí, crec que érem bastant ingenus en aquell moment.”
Notícies relacionadesSembla mentida que aquest lament surti de la boca d'un polític sagaç com Guerra, segons va demostrar àmpliament articulant l'ofensiva que va portar al poder al congrés de Suresnes (1974) l'eix format pels socialistes andalusos i bascos en detriment de la vella guàrdia de Rodolfo Llopis i companyia. Per cert, va ser en aquell congrés on el PSOE va incorporar el principi d'autodeterminació “que comporta la facultat que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l'Estat espanyol.”
En una paraula, que davant la Constitució del 1978, amb els militars franquistes mirant l'horitzó, cada partit deia el que podia. N'hi ha prou de comprovar que en un debat al Congrés fins i tot Heribet Barrera va rebutjar solemnement que ell fos “separatista.”
