¿Contra natura?

Fa pocs dies, el senyor José Luis Rodríguez Zapatero (¿recorden qui era?) va declarar en un moment d'extraordinària lucidesa i erudició misticometafísica que la consulta al poble català sobre si ens interessa ser o no una nació independent era «anti natura». Alguns no havíem sentit aquesta capellanesca expressió, o la molt similar «contra natura», des de temps bastant remots, en què un conjunt de pecats (la gent encara creia en el Dimoni) eren això, contra natura. Llàstima que mai t'ho explicaven amb la necessària claredat. Imagino que molts pecats -el robatori del financer corrupte al pobre estalviador, per exemple- són naturalíssims. El món vessa de corruptes, estafadors i altres malfactors habituals. Pro ­natura.

Curiosament, sense ser molt pessimista s'ha de recordar que l'home no és corrupte per naturalesa, encara que sí que és sovint corruptible. En cap petit tractat d'ètica -l'Evangeli, per exemple, o la Declaració Universal dels Drets de l'Home- es diu que el dret que un poble sigui consultat i decideixi el que vol fer amb el seu territori, el seu present i el seu futur constitueixi aquest nou pecat, probablement mortal, que ens anuncia qui va ser cap del Govern d'Espanya.

Doncs bé, ara resulta que a Catalunya s'ha muntat una conspiració contra natura per al 9 de novembre del 2014. En fi, després del referèndum contra natura que faran a Escòcia els seus ciutadans (gent, per cert, treballadora, estalviadora, diferent de la seva nació veïna del sud, Anglaterra, i per a súmmum de mals de religió calvinista, quan la tenen). Preocupant.

Els europeus van ser els inventors del nacionalisme modern, com tothom sap, per Prússia, o Alemanya, Itàlia, França i sobretot Espanya. No pot sorprendre, doncs, que alguns caps de grup de partits polítics nostrats declarin la intenció de consultar el nostre poble sobre un assumpte tan substancial com el de si volem o no ser una nació independent. (No han dit res del Rosselló, el Vallespir, el Conflent i la Cerdanya, però de moment els podem perdonar. De moment).

El que ha sorprès a algunes ànimes ingènues, com la d'aquest servidor de vostès, és que el Partit dels  Socialistes de Catalunya -¿contra natura del seu nom?- no s'hi hagi sumat. (Un s'imagina un patriota com Joan Reventós bastant enfadat al cel on habiten els polítics honestos, un espai bastant reduït que hi ha allà a dalt). Que no hi siguin el PP de Catalunya o els seus col·laboradors cap a l'esquerra, Ciutadans, ja s'explica més fàcilment. Això a part, l'any que ve ens prometen una declaració conjunta en el nostre ben retallat Parlament. S'ha de recordar que els representants polítics, aquesta vegada, no han pres la iniciativa: si s'han presentat públicament per prometre consultes o referèndums populars ha estat, per sobre de tot, pels moviments cívics dels últims anys, entre els més multitudinaris coneguts a Europa recentment, inclosa la Via Catalana fa poc. Això no és dolent, al contrari: un dels defectes de la classe política -a tot el món- és que perd gran part de la seva energia en les seves pròpies disputes i lluites per un poder al qual sempre

aspira. Encara que juri virginitat moral i solidaritat a tort i a dret.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per a tranquil·litat dels pusil·lànimes, el Govern central ja ha anunciant que no passaran (com deien els republicans durant la guerra civil, però aquesta vegada al revés: no passarem). Les autoritats de Brussel·les se n'han rentat les mans públicament. Quan convé, a Europa tot l'important és una «qüestió  interna» i la Unió Europea calla. Si no, que els ho preguntin als ucraïnesos proeuropeus, que estan sols com nosaltres. En cada extrem del mateix continent, un poble sol. Crèiem que Europa era una altra cosa. A part d'això, la història més recent ensenya que és possible aconseguir objectius decents i nobles si hi ha prou voluntat. Mirant enrere, des del vot femení fins a la prohibició del treball infantil i la llibertat sindical, passant per molts altres èxits, gairebé tot s'ha aconseguit. L'adéu a Nelson Mandela, com abans a Martin Luther King i fins i tot abans a Gandhi, ens ho recorda cada dia.

Les desgràcies del Regne d'Espanya no s'acaben mai. No només els destorbem els catalans -excepte per al pagament d'impostos, l'avanç de la ciència i la indústria i les exportacions a l'estranger-, sinó que ara resulta que ni els inversors d'Eurovegas tenen cap interès per anar a muntar la barraca lúdica a Madrid. No volen prendre un cafè amb llet amb la senyora Botella a la plaça Ma­yor. És lamentable, perquè és una de les més elegants d'Europa (la plaça, vull dir). Diuen ara que Orient és més interessant per a ells. Potser sí. Sociòleg.