La marea de fons del Pakistan
La mort de Mandela ha obert un breu parèntesi per parlar dels lideratges. Breu. Quan un líder emergeix alguna cosa passa en la seva societat, i normalment quan gira el cap enrere té a qui mirar perquè el seu lideratge és moral. És el que passa amb Malala Yousafzai, el lideratge de la qual té força perquè es basa en l'esperança que impulsi l'educació al Pakistan, mentre capta el corrent de fons que cada vegada arrossega més nenes i dones cap a la seva independència.
Són moltes les que es declaren disposades a defensar la seva educació, i posen la seva vida com a preu, en un país en què 25 milions de menors no van a l'escola, i un 61% d'aquests són nenes. Les barreres a l'ensenyament, portades al deliri pels talibans que van atemptar contra Malala, inclouen l'hostilitat a l'avanç de les dones cap a la seva autonomia i incorporació en el món laboral. Davant un futur trist, en què almenys 60 milions de menors de les noves generacions creixeran amb mares analfabetes, una falca de baixa pressió intenta revertir-lo. No és perquè sí que la inversió general en educació està sota zero.
Estirant fils se'n treu l'entrellat. L'assertiva conducta de Malala, la seva disposició a plantar-se davant la desigualtat -viscuda per la majoria de les pakistaneses i de manera radical- forma part d'un procés de moltes noies. La imposició dels matrimonis acordats per les famílies ja no és inqüestionable. Moltes joves trenquen amb les seves famílies per emprendre una vida alternativa a la pensada per la tradició. Quan les dones fan valer els seus drets desafien una de les institucions més poderoses del Pakistan, la família patriarcal. No deixa de ser el nucli de tota la resta. I, com resulta comú, en l'evolució de les relacions familiars hi són elles.
El cercle opressor arriba fins i tot a recórrer als tribunals per denunciar per segrest, per exemple, els marits elegits lliurement per les noies. Quan els matrimonis arreglats segueixen sent la norma, la violència persegueix les persones que la desafien. Els crims d'honor persisteixen amb la idea que la víctima ha portat deshonor a la família o a la comunitat. I aquest llenguatge revesteix encara la realitat.
Hollywood va premiar el 2012 una pel·lícula amb una missió: denunciar una de les formes de violència masclista. Saving face, de Daniel Junge, explica la lluita del cirurgià plàstic Muhammad Hawad per perfeccionar la cirurgia reconstructiva i donar esperança a les dones agredides amb àcid, en la majoria dels casos per negar-se a contraure matrimoni o obeir els seus marits. El ressò mediàtic va moure una mica la consciència d'alguns polítics pakistanesos del Panjab, una de les regions més sacsejades per aquestes agressions. Però Acid Survivors Foundation té els peus a terra i estén sense parar que els casos denunciats són mínims -consta que n'hi ha uns 150 l'any-, que les dones agredides no tenen dret a cures mèdiques i que la societat s'acomoda en allò que «alguna cosa deuen haver fet» per purgar aquesta salvatjada.
Exhibir la pel·lícula al Pakistan, un problema. Passa el mateix amb totes les situacions de desigualtat: la foscor és on millor es mou. Però si aquestes nenes, joves i adultes arrisquen les seves vides per recuperar la dignitat, publicitar els gestos de totes les Malala dins i fora del país és una obligació. Aprofitar aquest impuls col·lectiu per reclamar, d'entrada, el final de la violència impune contra elles. Una acció sostinguda en el temps i ferma, més enllà dels quatre flaixos d'un dia de premis. Al Pakistan alguna cosa s'està movent.
