Busquets, el cap dels invisibles

Sergio Busquets és el Messi del futbol que es juga a la penombra, del que defuig les portades i no apareix a les llistes de premiats. Busquets és l'amo de la foscor, el cap dels invisibles. La seva influència en el joc és majúscula, diria que superlativa. És probable que si no pogués comptar amb ell, com passa amb Valdés i Messi, el Barça continuaria guanyant partits, però no seria el mateix. No només és el punt de suport dels seus companys: és el vèrtex on convergeixen tots els camins del Barça. El quilòmetre zero de l'equip.

Al seu voltant, tots milloren fins i tot si al davant està mossegant un equip tan esplèndid com aquest Vila-real. Esplèndid quan decideix ajuntar les seves línies fins a tancar-les del tot, ofegant qualsevol indici de vida blaugrana entre línies; i esplèndid quan decideix obrir-se i exposa el seu virtuosisme per triangular amb sentit i sensibilitat.

Davant d'aquest equip groc de magnífic comportament, el Barça ha tornat a mostrar-se reconeixible i aquesta vegada, repetim-ho, no era un Celtic de Glasgow tímid qui subjectava el mirall, sinó un Vila-real reeixit.

En els temps que corren, que el Barça es reconegui en el seu joc ja és un triomf. Però no només ha estat reconeixible: ha estat notable. Encara hi ha peces que no rendeixen com solien rendir i en les empremtes de les quals es detecten dubtes i titubejos.

Però al so de la trompeta de Busquets, l'orquestra es va afinant, fins i tot si no ha estat capaç de construir un gran volum de perill. Al Barça d'ahir se li podrien retreure tres mancances: la dificultat de rebre entre línies enemigues; l'absència de desmarcatges en atac; i aquesta punteria una mica esbiaixada, defecte que resulta gairebé genètic. Va executar bé tota la resta. Va dominar des de camp contrari, va fe anar el Vila-real de banda a banda gràcies al pèndol que va treure l'explorador Busquets, va entrar per fora, va pressionar al davant les pèrdues de pilota amb la facilitat de qui ja és al lloc (¡ai, la virtut de jugar viatjant junts!) i va anticipar tot el possible qualsevol arribada groga, assumpte en el qual van destacar Bartra i Piqué.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La contradicció

Reconèixer-se en el joc és vital per adquirir seguretat i afrontar una Lliga que no apunta a senzilla ni breu. El Barça encara viu una contradicció entre les seves paraules i els fets: juga pitjor del que va ser, però bastant millor del que creu i diu. La profecia que és impossible tornar a jugar com es va fer el 2009 o el 2011 està carregada d'insensatesa quan es pensa en Messi i Neymar, en Valdés i Alexis, en Bartra i Piqué, en Sergi Roberto i Iniesta, fins i tot en Xavi si se n'encerta la dosi exacta. I, per descomptat, tenint Busquets com a vèrtex del joc, aquest Barça no només pot aspirar a tot, sinó que ho ha de fer, llevat que opti per la dimissió competitiva per deixadesa. Amb Busquets de company és molt difícil jugar malament perquè, com la paret de l'escola que retornava amb precisió qualsevol pilota que li llancessis, el rellotge d'aquest home sempre marca l'hora exacta.