Al contraatac
Independència, ¿de qui?
Jordi Évole escrivia dilluns en aquest espai que els que vivim en la gamma dels grisos som sovint mal interpretats i, hi afegeixo, empesos a pronunciar-nos públicament. Ja vaig escriure una vegada que ser espanyolista a Catalunya i independentista a Madrid suposa una autèntica extenuació personal que alguns assumim perquè a aquestes altures només faltaria que ens haguéssim d'allistar com a gleva a fer instrucció pàtria. No sé què significa pàtria, per cert -mirin si estic peix-, més enllà que pensi en la gent que estimo i m'estima. Ells són la meva bandera i pels únics que aniria a la guerra.
Conec -i en tinc a la família, fins i tot- independentistes convictes que avui pensen el mateix que fa 15 anys. I d'altres que han anat arribant racionalment o emotivament al desig de trencar amb Espanya. De tota manera, observo alguna confusió en un altre gran segment, sobrevingut, que es vol desempallegar d'Espanya només per independitzar-se del PP. El mateix Junqueras -i no només ell- ha reconegut que «les declaracions del Govern central són una fàbrica d'independentistes», i se li haurà de donar la raó i comprendre la seva gratitud conjuntural, perquè les majories absolutes del PP són aigua beneita per a ERC. L'estadística és tossuda: això no és opinable, és un fet que només neguen els que no toleren que la realitat els contradigui.
Quantes persones que no s'haurien plantejat mai la independència noten augmentar les seves pulsacions quan escolten Montoro. Quines sensacions gàstriques produeixen les formes i el fons de Wert. Quantes coïssors sorgeixen a l'escoltar el tal Hernando que els que tenen els seus avantpassats en una cuneta se'n recorden d'ells per les subvencions. Ho resumia un votant català -molt conegut- del PP quan em deia, amb humor de primera, que quan escoltava Montoro fins i tot a a ell li venien ganes d'afiliar-se a la CUP.
Ara o mai
En resum, la pregunta és aquesta: ¿quants volen deslliurar-se d'Espanya només per independitzar-se del PP? Els que responguin francament a aquesta pregunta són els que poden inclinar la balança en un sentit o en un altre. Però, compte, el vot d'aquest segment és canviant, perquè la majoria absoluta passarà. A Espanya el color del Govern canvia (a Catalunya menys, per cert), tot i que és veritat que l'actual estil del poder polític estatal es fa per moments insuportable. Però Espanya no és el PP. Ni el PSOE. Com Catalunya no és CiU, ERC o el PSC. Per això hi ha pressa en la consulta. Junqueras i els independentistes amb pedigrí -els de tota la vida- saben que ara o mai. A mitjà termini els vents no els bufaran mai tant a favor.
Vacunats com quedarem contra la majoria absoluta per molt de temps, en dos anys el paisatge polític mutarà, tot serà diferent. Els governs es poden canviar cada quatre anys, però altres decisions són per a tota la vida.
