Qüestió de dignitat

Ja és pura qüestió de dignitat. El Partit Popular retorna a les catacumbes del pseudofranquisme retallant de manera substancial els supòsits pels quals una dona pot avortar. Es pot entendre la dependència, encara, que els conservadors espanyols tenen de l’Església visigòtica: la que ha manat sempre, la que s’allunya també del model d’Església plural que molts de nosaltres hem defensat a Catalunya. Però, ni en aquesta conjuntura el ministre Gallardón podria dinamitar una de les les conquestes socials que les dones han aconseguit, a base de lluita, durant tants anys. Amb aquest avantprojecte de llei, el ministre ha servit als lobbis religiosos més conservadors, ha anat a fer content el votant històric de l’ultradreta religiosa que dominava durant la Transició i encara controla alguns cercles de poder de l’Espanya més carrinclona.

Parlar d’avortament no és senzill. Té connotacions personals evidents, clares i que apel·len a la més estricta intimitat. Però, cap país europeu –d’aquells que Espanya apel·la cada vegada que vol pujar al carro de la modernitat, o vol renyar la Catalunya rebel– ha emprès una reforma de la llei que regula l’avortament en el sentit que ho ha fet el govern de Madrid: limitant l’avortament a dos supòsits previs (violació denunciada o malformació del fetus) i exigint un doble informe mèdic (independent) en el segon cas. De totes maneres, el més preocupant no és això, sinó la filosofia que hi ha al darrera i que s’exemplifica amb una de les cites del ministre: “la decisió [d’avortar] deixa de dependre exclusivament de la voluntat de la mare”. Ara sí que l’hem feta bona!

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortosament, la sexualitat ja no és un tema tabú a la societat postmoderna. I, per tant, les conductes dels joves (i els que no ho són tant) ja no segueixen el patró encarcarat del temps que la televisió era en blanc i negre. Desgraciadament, paral·lel a la millora dels mètodes anticonceptius també s’ha incrementat el nombre conegut d’embarassos no desitjats. A l’any 2011, l’informe Infants i famílies a Barcelona relatava una tendència progressiva d’embarassos no desitjats entre els menors, tant a Barcelona com a la resta de Catalunya: el 1995 la taxa d’embaràs entre noies de 14 a 17 anys era de 3,9 per cada mil a Barcelona; l’any 2007 va arribar als 11,1 per cada mil. A Catalunya es va registrar una tendència similar, passant del 4,5 als 11,6. Això representava un augment del 250%.

Per tant, doncs, hi poden haver descuits, com ha passat tota la vida, i no es pot condemnar perpètuament els despistats. Europa no pot avançar socialment a base de retallar drets, a base de decisions reactives davant d’un problema social. Per tractar l’avortament s’ha d’evitar entrar en el camp de les “víctimes” o els culpables –com ha fet ara Gallardón–. S’ha d’avançar en polítiques preventives i de conscienciació social. Les societats més informades també són més madures. I, es clar, també necessiten menys policies dolents que es dediquin a renyar als pobres despistats.