EL DEBAT SOBRE LA CONSULTA
El vot instrumental
L'electorat català que fa càlculs racionals sobre el cost de la independència serà clau
Posem-nos en el supòsit que se celebrarà el referèndum, que ja sé que és molt suposar. Tenim les posicions dels partits polítics, en relació amb la independència, bastant definides i algunes residuals per clarificar. També quedaria per aclarir la incògnita sobre la traducció dels resultats de les dues preguntes a una acció política clara. Per la meva part discrepo d'alguns analistes i considero que el joc de les dues preguntes no és tan complex com es comenta. És obvi que la clau està en els sufragis que ofereixin la resposta sí i sí en relació amb tota la resta d'opcions. Perquè es pogués impulsar un procés de secessió seria necessari que més del 50% dels vots fossin sí i sí en el marc d'una elevada participació encara pendent de definir.
UNA VEGADA aclarides aquestes incògnites tot el protagonisme seria per als ciutadans de Catalunya. En aquest sentit hi ha una part important de la ciutadania que ja té definida la seva opció i que és gairebé inamovible. És normal perquè és un debat identitari, protagonitzat per sentiments i de vísceres. És una cosa que se sent o no se sent i que depèn de variables familiars, socials i polítiques que cristal·litzen amb el temps i que és difícil que es puguin modificar. Per a aquests ciutadans no fa falta fer cap debat, ni intercanviar reflexions ni fer una anàlisi de prospectiva. Ja s'han definit i res no els farà canviar res.
Però hi ha una part significativa més impermeable a les identitats nacionals o culturals. Tenen les seves afinitats i simpaties nacionals però poden comportar-se de forma molt més instrumental fent càlculs racionals de costos i beneficis sobre la possibilitat d'una Catalunya independent o no. Aquest col·lectiu de ciutadans serà clau en el resultat si analitzem les diferents enquestes que, de forma agregada, anticipen un resultat bastant ajustat. A aquest grup de ciutadans se n'hi ha d'afegir un altre, molt important quantitativament, que són els independentistes sobrevinguts, és a dir: els que fins fa poc no eren independentistes però que s'han sumat al moviment per la combinació, marca dels últims anys, de crisi econòmica i agressivitat centralista. Em fa la impressió que és un grup que és bastant difícil que canviï d'opinió, però és cert que una part d'aquest sí que es pot replantejar la qüestió. La cervesa independentista no té tanta espuma com es diu, però sí que en té una mica.
La qüestió és que hi ha una part dels ciutadans que no tenen decidit el sentit del vot i que d'ells i ja només d'ells dependrà el resultat. No és un tema menor. Són persones que faran les seves anàlisis de costos i de beneficis. I aquí avanço que hi pot haver una clara asimetria ja que és més fàcil definir inconvenients que avantatges. En aquest sentit ja s'ha articulat un discurs sobre els sacrificis que poden anar associats a la independència. Més enllà d'un discurs de la por, són costos que existeixen i que són molt importants, almenys durant els primers anys. No és exagerat augurar un període de transició complex i inèdit (negociació tensa amb Espanya, negociació de reentrada a la Unió Europea, reestructuració econòmica amb empreses desconcertades a la recerca d'un nou espai), d'un mínim de 10 anys, en què els sacrificis seran molt importants a nivell econòmic i, per tant, també a nivell social. En canvi, els avantatges instrumentals (econòmics, socials i polítics però no d'identitat ni de sentiment nacional) sobre la independència s'assenten sobre un discurs en excés a llarg termini i amb aromes més utòpiques que realistes. Per aquesta raó els defensors de la independència han d'articular un discurs polític i institucional sòlid dirigit a aquest electorat instrumental. Han de definir el model de país de futur: ¿Estat de benestar europeu o liberal anglosaxó?, ¿sistema institucional d'Europa del nord o mediterrani?, ¿un sistema electoral majoritari o proporcional?, ¿un sistema territorial centralista o no?, ¿aliances internacionals clàssiques o innovadores com un gran acostament a Israel?
Aquestes preguntes s'han de respondre no des del bonisme i l'optimisme antropològic, sinó des de la rigorositat d'uns fulls de ruta que especifiquin exactament com es pensen aconseguir aquests objectius i des d'uns compromisos de consens entre les forces polítiques que promouen la independència. Crec que d'aquests nous discursos dependrà el resultat en un sentit o en un altre, ja que l'electorat instrumental ha de percebre amb claredat un horitzó institucional totalment nou per a una Catalunya independent. Aquesta oportunitat s'ha de treballar perquè hi ha el fundat perill de fer tota aquesta mudança per dissenyar una Espanya bis. Catedràtic de Ciència Política
i de l'Administració (UPF).
