L'infern del periodisme

A la catàstrofe humana que viu Síria -més de 115.000 morts i 2,5 milions de refugiats- s'hi afegeix ara el bloqueig informatiu. Sense notícies, la realitat deixa d'existir; no hi ha víctimes ni botxins, tan sols un llunyà soroll de fons. Sense notícies perden els civils, els que tots proclamen defensar. Des del setembre hi ha ordre de caça i captura de periodistes. Almenys 30 reporters, 16 d'ells estrangers, es troben en parador desconegut des de fa setmanes o mesos, en mans de grups gihadistes o del règim de Baixar al-Assad, segons informa el Comitè per a la Protecció de Periodistes (CPJ en les seves sigles en anglès).

El risc és més gran per als informadors locals. Ningú pregunta per un sirià. Són assassinats sota un altre tipus de silenci per faccions armades o moren en combats i bombardejos. El 20 de desembre va perdre la vida a Alep Molhem Barakat, fotògraf que treballava per a l'agència Reuters. El va treure de l'anonimat la seva edat: 18 anys, i la possibilitat del titular "Mor el periodista més jove". Entre els 16 estrangers segrestats hi ha tres espanyols: Javier Espinosa, d''El Mundo', Ricard García Vilanova, 'freelance', i Marc Marginedas, d'EL PERIÓDICO.

L'any no ha estat bo per als civils sirians ni per als periodistes que intenten donar visibilitat a la seva tragèdia. Síria és una 'No go zone' en l'argot dels enviats especials. Recorda l'Iraq el 2003, quan els grups insurgents oposats a la invasió nord-americana van declarar espies els periodistes estrangers. Va ser un canvi dramàtic de guió. Fins llavors, la part feble des del punt de vista militar buscava la presència d'aquests periodistes. Va passar a Sarajevo entre el 1992 i el 1995. El Govern bosnià els necessitava per informar el món dels horrors del setge, del salvatgisme dels assetjadors. Aquesta presència empipadora i constant de pèssimes notícies va salvar la ciutat. Cap líder occidental va poder dir: "No ho sabia".

Escuts humans

Els insurgents iraquians es van beneficiar d'internet i les noves tecnologies. Ja no necessitaven ajuda exterior, disposaven de les seves webs islamistes i les televisions àrabs per satèl·lit per difondre les seves informacions i la seva propaganda.

Una part dels gihadistes estrangers que es van fer forts a Fal·luja (a l'oest de Bagdad) fins que en van ser expulsats pels marines el novembre del 2004 lluiten avui a Síria sota les sigles de l'Estat Islàmic de l'Iraq i Llevant (ISIS). Tenen experiència a l'Afganistan i Algèria. Són gihadistes globals.

Reporters sense Fronteres (RSF) reconeix dubtes sobre l'estratègia a seguir en el cas dels segrestos. «Hem creat un gabinet de reflexió i muntarem un comitè de suport. Però encara no sabem què és el més adequat. Massa visibilitat, massa soroll, potser no és el millor camí amb aquest tipus de grups armats», assegura un portaveu per telèfon. RSF creu que aquesta situació s'assembla a la de Somàlia, un altre país molt perillós per als informadors, locals i estrangers, i a la de l'Iraq entre el 2003 i el 2007, «encara que a l'Iraq mataven periodistes, que és molt pitjor».

És difícil saber per què Al-Qaida va emetre al setembre una fàtua (edicte religiós) que ordena capturar periodistes estrangers a Síria. La situació internacional d'aquells primers dies permet algunes hipòtesis. El president dels EUA, Barack Obama, havia de donar una resposta contundent a l'atac químic del 21 agost a les proximitats de Damasc en què les proves assenyalaven el règim d'Assad. Hi van morir 1.400 civils, segons l'ONU. Obama es trobava enredat en les seves paraules, quan va dir que un atac d'aquestes característiques era una ratlla vermella. Un bombardeig més o menys quirúrgic sobre els dipòsits químics d'Assad era la principal opció. Rússia, gran valedor del règim, buscava desesperadament una sortida diplomàtica per no debilitar encara més la seva posició militar.

Els grups gihadistes del Front al-Nusra i l'ISIS, tots dos dependents d'Al-Qaida encara que rivals entre ells per qüestions organitzatives, van arribar a la conclusió que el Pentàgon aprofitaria el bombardeig per atacar-los també i afavorir l'Exèrcit Lliure Sirià (FSA en les seves sigles en anglès), un grup més moderat al qual Occident va armar de manera insuficient al llarg dels últims mesos. En aquest escenari, els reporters estrangers serien escuts humans preventius.

Una dotzena d'importants organitzacions periodístiques internacionals han realitzat una crida als grups rebels perquè alliberin tots els periodistes capturats. El Consell Militar Suprem, del qual depèn l'FSA, s'ha compromès a aconseguir aquest alliberament. Els últims segrestos s'han produït en àrees pròximes a Alep, Idlib i Raqqa, zones controlades per l'Estat Islàmic de l'Iraq i Llevant, el més radical de tots els que operen a Síria. La declaració del Consell xoca amb la realitat en el terreny: Espinosa i García Vilanova van ser capturats mentre viatjaven protegits per membres de l'FSA, que també van ser segrestats i alliberats 14 dies després.

La situació militar és tan canviant que EUA ja no contempla el bombardeig a Assad perquè no sap a qui ha de bombardejar, quina facció afavoreix els seus interessos. A més a més dels esmentats abans, durant els últims mesos ha crescut en tropes, mitjans i poder armat un grup anoamenat Ahrar al-Xam (els Homes Lliures de Síria). Són salafistes (no obeeixen Al-Qaida però volen un Estat islàmic). Compten amb el suport econòmic de Kuwait i Qatar. Han superat en importància l'FSA i el Front al-Nusra, debilitat per les seves querelles amb l'ISIS. La principal d'elles és negar-se a la fusió amb l'ISIS, com exigeix Ayman al-Zawahiri, cap d'Al-Qaida.

Ahrar al-Xam té una estratègia intel·ligent. A més a més de combatre Assad, ajuden la població civil, milloren les infraestructures, mantenen hospitals. Estan lluny dels moderats recolzats per Occident i dels simpatitzants d'Al-Qaida.

Entre les persones que es troben en risc, a més a més dels civils i els periodistes, hi ha els activistes de drets humans, els que propugnen una sortida democràtica al règim i les dones que destaquen en la lluita. Per a les ONG tampoc és un lloc segur. Són sospitoses per a tots els bàndols.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Un exemple d'això és el cas del cirurgià britànic Abbas Khan, que va marxar voluntari a Síria per ajudar els ferits i va acabar presoner de la maquinària repressora del règim. Damasc sosté que es va suïcidar a la seva cel·la fa uns dies. Ningú creu un règim tacat de sang. Es creu que en aquestes mateixes mans està el periodista nord-americà Jim Foley, desaparegut fa més d'un any.

Després de 115.000 morts, 2,5 milions de refugiats, centenars de milers de ferits i milions de petites històries sense explicar, de veus silenciades per la barbàrie, Síria torna a ser el paradigma de la incapacitat occidental de resoldre conflictes, de pal·liar injustícies. No queda res de les primaveres àrabs, d'aquells dies d'esperança i il·lusió desbordada. Per ser conscients del que passa lluny del nostre món més o menys confortable, per denunciar i assenyalar els fills de puta que assassinen civils necessitem periodistes bojos i valents com Javier, Ricard i Marc i necessitem mitjans bojos i valents que creguin en el periodisme per sobre del compte de resultats.