Vodafone Sol i altres menudeses

¿El lector se sorprendria si, al recalar a Londres, descobrís que l'estació de metro més cèlebre de la metròpolis ja no es deia com abans sinó Vodafone Picadilly Circus? ¿Oi que sí? ¿I que ho consideraria un ultratge amb el qual els anglesos estarien demostrant haver perdut tot autorespecte? Una vegada més Espanya és diferent i els qui ara dirigeixen els destins de Madrid han parit l'esperpent de Vodafone Sol. No es tracta només dels ofensius rètols nous que marquen passadissos i andanes sinó de la insistent veu femenina que, ressonant al metro i rodalies, informa el viatger que la pròxima parada es designa així.

TRACTANT-SE DE la plaça més llegendària del país, mític escenari de decisius moments històrics, qualsevol hauria pogut cometre la ingenuïtat de creure que seria intocable. Però no. És clar que els susdits mandataris -i ja saben vostès a quin partit polític pertanyen- estan disposats a vendre fins i tot el nom del famós epicentre de la seva ciutat si l'operació resulta comercialment beneficiosa.

Potser el pitjor, a manera d'indici de fins on hem caigut, és que, davant tan gran insult vodofònic, gairebé ningú remuga, reacciona o es mobilitza. I és que hi ha poc civisme a Madrid.

Abans de la vaga que fa poc va omplir els seus carrers de munts d'escombraries, la capital, com sempre, tenia un aspecte brut i descuidat. I ara, després de l'aturada, el segueix tenint. Això passa per la desídia dels seus habitants. I és que als parroquians d'aquí els importa molt poc contribuir a la neteja de la via pública. O sigui, de la seva via pública. El més habitual és llençar burilles, xiclets i papers a la vorera, així com abans (avui ja no tant) es llençaven les closques de gamba al terra de bars i tavernes. És un tic madrileny inveterat, observable en qualsevol moment del dia o de la nit. Fa més de 40 anys Pedro Laín Entralgo va apuntar que no havia vist mai un madrileny recollir un paper i ficar-lo en una paperera, ¡ni davant de la seva pròpia casa! Jo tampoc. Re­collir-los és una feina que correspon al ­porter... o a l'escombriaire. I ara que els nostres neofranquistes han suprimit l'assignatura de ­Ciutadania, menyspreant el propòsit de «civilitzar» els nens, la cosa segurament empitjorarà (els fills s'assemblen als pares, ja se sap). Veient la condició dels carrers de la capital -i de les boques del metro- en les setmanes anteriors a la rotunda negativa del Comitè Olímpic Internacional, un es preguntava com podien els madrilenys creure que ­acabarien recollint el desitjat triomf amb una villa y corte tan maltractada pels seus propis estadants, capaços de sentir-se a gust en terrasses sembrades de deixalles.

Tampoc hi ha hagut encara, que jo sàpiga, manifestacions dels madrilenys contra la conculcació de la llei de memòria històrica que significa la supervivència a la ciutat de nombrosos símbols i noms de carrer del règim anterior. Un total de 165, segons un còmput recent. Vull creure que no en queda ni un, o amb prou feines, a Barcelona.

Per cert, de tots els insults recents a les víctimes del franquisme el més vil ha estat, sens dubte, l'emès per Rafael Hernando Fraile, diputat del PP per Almeria i portaveu adjunt del partit al Congrés. Per aquest senyor, els familiars de les víctimes «s'han recordat dels seus pares per diners, quan van saber que hi havia subvencions per trobar-los». En qualsevol país democràtic, com ha dit Manuel Rivas, la carrera política d'Herrera hauria acabat immediatament. Però aquí no. ¡Són coses d'Herrera, com abans eren coses de Camilo José Cela, a qui se li permetia tot, encara que fossin obscenitats!

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

PER AQUESTS verals mesetaris un home públic pot pronunciar la barbaritat més brutal que vulgui, fins i tot a l'hemicicle, i no passa absolutament res. És simptomàtic el cas de la nostra alcaldessa, Ana Botella, amb unes compareixences que estan adquirint un to cada dia més estrident, trastocat i despectiu amb l'oposició (gairebé és visible la segregació de desdeny). La seva afirmació recent, amb les faccions crispades, que les aportacions de la reforma laboral «són el que més progrés ha portat a la història de la humanitat» n'és un bon exemple. Sort que El intermedio s'encarrega de tenir-nos al corrent dels seus exabruptes i desvaris, perquè, com és evident, no en podrem veure cap a la televisió «pública».

Davant l'erosió dels valors cívics, ètics i culturals fomentada per aquest Govern és difícil no sentir-se amargament defraudat. Defraudat en el més íntim d'un mateix i defraudat contemplant els estralls que tot plegat està produint en la imatge exterior d'Es­panya.