Pau, pietat i perdó

La Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans, composta per 17 magistrats, va determinar, el 21 d'octubre del 2013, que la doctrina Parot aplicada amb caràcter retroactiu vulnerava l'article 5 del Conveni Europeu de Drets Humans. Bàsicament ha dit que aquesta doctrina (que reforça les penes en virtut de les quals els delinqüents van ser condemnats) és inaplicable ja que l'article 9 de la Constitució espanyola prohibeix la retroactivitat "de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals." En aquest sentit, l'alt tribunal va considerar "detenció il·legal" la permanència de la penada, Inés del Río, a la presó.  Poques hores després que el Tribunal d’Estrasburg pronunciés l’esperada sentència, el president Rajoy --que havia jugat amb foc quan estava a l’oposició criticant, per dèbil, el PSOE-- va rebre les dues presidentes de les associacions de víctimes del terrorisme més radicals del país al seu despatx de la Moncloa. Amb la sang de peix que el caracteritza, va tenir bones paraules per a totes dues, però els va dir que, sentint-ho molt perquè ell és sempre al costat de les víctimes, havia de complir la sentència.  I de seguida vingueren les manifestacions estripant-se els vestits dels ministre de Justícia i de l’Interior. Més tard, dels representants més conspicus de la dreta de la dreta, com l’expresidenta de Madrid, Esperanza Aguirre ("¡el Tribunal d'Estrasburg no és un tribunal ni és res!"), de l’ínclita Ana Botella, del tot terreny Javier Arenas, i també d’aquest personatge que parla sempre en un to repolit, s’escolta i no es besa perquè no s’arriba a la cara, que es diu Esteban González Pons. Aquest darrer, dissabte passat, no va perdre l’ocasió per carregar contra el PSOE quan es dirigia a la caverna del seu electorat, exigint que els socialistes demostrin que són solidaris amb el dolor de les víctimes perquè “quan la gent a la qual estimem rep una patacada el que és normal és anar-hi iabraçar-la”.  Del bracet amb Arenas i Floriano, González Pons va afirmar que la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans --TEDH-- contrària a la 'doctrina Parot' “ha sigut una humiliació per a les víctimes” i afegí que amb aquella manifestació esperava que “tot Europa vegi el que a Espanya li ha dolgut” la decisió d’Estrasburg. Curiosament, després de tanta declaració, els reunits allí el van escridassar i criticaren la debilitat dels populars amb cartells de “PP traïdor” o bé “Rajoy traïdor” perquè l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) creu que “no han estado a l'altura”. Jugar amb foc quan s’és a l’oposició per fustigar l’adversari té això i ara Rajoy ha de beure la seva pròpia medicina.  No seré jo qui em posi al costat dels assassins, però la fi del terrorisme (força encaminada, per cert, encara que no resolta del tot) no es podrà fer mai a partir de l’odi i la venjança. “¡Que es podreixin a la presó!”. “¡Pena perpètua per als terroristes!” són les frases que més hem sentit darrerament a la dreta de la dreta espanyola i també a la manifestació de diumenge. I aquestes són frases que el dolor pot explicar però no justificar.  És possible que l’AVT cerqui justícia i no venjança,  com asseguren els seus dirigents, però les frases pronunciades per la periodista Isabel San Sebastián exigint una “justícia amb vencedors i vençuts” i afirmant que un dels magistrats del TEDH, l’espanyol Luis López Guerra, ha actuat amb connivència en la resolució d’aquest organisme i la posició de l’anterior executiu (així, de passada, s’ha carregat el PSOE), no semblen clams a la justícia, sinó exigències de venjança per l’immens dolor que, al llarg de tots aquests anys, el criminals etarres els han infligit.  Sens dubte que hem de respectar el dolor i la ràbia de les víctimes. Res hi ha de més humà i comprensible que rebotar-se davant un dolor que s’ha rebut tan injustament. Però tot i que de vegades no sigui bo d’entendre, el que sí que hauríem de tenir clar és que l’Estat no pot permetre que les víctimes de qualsevol delicte --tampoc les del terrorisme, per injust i dolorós que sigui aquest-- fixin les bases jurídiques i de convivència entre els ciutadans. Les víctimes tenen dret a ser ateses, escoltades, consolades i ajudades en tot el que sigui necessari. Fins i tot se’ls pot no tenir en compte els excessos que facin en un moment determinat, arran d’unes decisions jurídiques que, com aquesta del TEDH, no comprenen; però no han de marcar el pas de la política. Simplement, perquè no tenen la raó. Més encara, no es pot legislar des del dolor i la ràbia, perquè sempre es legislarà malament.  ETA va matar 829 persones i en va ferir moltes més. I és cert que, si bé ha deixat de matar, mai no ha demanat perdó. Però ni la manca de sol·licitud de perdó per part dels botxins o dels seus companys de viatge pot marcar la política d’un país, ni tampoc pot marcar-la el dolor o la ràbia de les víctimes. I els Governs (com també els líders que aspiren a governar) mai no s’han de sentir constrets per l’arrogància dels uns o per la justificada ràbia dels altres si volen construir un país presidit per la justícia i el dret. Oblidar que el propòsit del sistema penitenciari és la reinserció social del condemnat però mai una venjança pel crim comès és oblidar l’element bàsic del sistema penal. I en oblidar-ho, el legislador o el governant comet un error irreparable.  Sé que és difícil que em puguin entendre les víctimes, però sí que m’haurien d’entendre els periodistes que, informant i opinant, han d’afavorir la convivència; com també els polítics que tenen el deure de governar amb justícia i seny. Als uns i als altres els recomanaria que tinguessin present les paraules de Manuel Azaña quan --inútilment és cert-- evocava el 18 de juliol de 1938 tots els morts de la guerra i, amb la mà al pit, exhortava els espanyols dient: “Escolteu la seva lliçó... ja no senten odi, ja no tenen rancor, y ens envien amb esclats de llum, tranquil·la i remota com la d'una estrella, el missatge de la pàtria eterna que diu a tots els seus fills: pau, pietat, perdó”.