Una 'rara avis'
Don Ignacio González, president de Madrid, ha aprofitat el seu discurs de Cap d'Any per deixar clara la seva discordança amb el tracte financer que la seva comunitat autònoma rep del Govern de l'Estat, en mans del PP, partit en el qual milita. En to contundent, ha assegurat als seus administrats que «no consentirà que se'ls exigeixin més sacrificis ni que se'ls demani que paguin més impostos» i ha promès que aquest any que acaba de començar no pararà de reclamar un canvi en el sistema de finançament autonòmic que li permeti percebre els 1.300 milions d'euros addicionals que avui un a parer seu esbiaixat càlcul li nega. A Catalunya aquestes paraules ens sonen familiars, perquè les queixes per un presumpte dèficit fiscal, de magnitud més gran que el citat, fa molt temps que són moneda corrent en les converses ciutadanes i en els mitjans de comunicació.
Però llegit íntegrament, el discurs del senyor González mostra certes esquerdes. Perquè per demostrar la bona feina de la seva Administració, després de la seva reclamació al senyor Montoro afirma que el 2013 la Comunitat de Madrid ha emprès «la rebaixa d'impostos més gran de la història de les autonomies i ha aconseguit un creixement econòmic positiu, sortir de la recessió i crear ocupació neta». La primera afirmació ha de ser certa. Només cal fer un repàs de la normativa fiscal per constatar que els ciutadans madrilenys són els únics espanyols que no han de pagar impostos sobre el patrimoni i que les tarifes de l'IRPF que se'ls apliquen estan entre les més baixes de l'Estat. Els catalans i els andalusos, entre d'altres, a igualtat de renda sortim més escaldats després de complir amb les nostres obligacions fiscals. Ja sé que això no significa un tracte diferencial pel Ministeri d'Hisenda sinó la voluntat d'una comunitat autònoma de renunciar a uns ingressos que legalment estarien al seu abast. En conseqüència, la pressió fiscal que pateixen els madrilenys no és tan costosa com la que hi ha en altres llocs del territori espanyol, la qual cosa equival a dir que els sacrificis que com a contribuents suporten són més lleugers que els dels seus compatriotes.
El que és admirable és que malgrat un escàs afany recaptatori i del suposat maltractament que rep del Ministeri d'Hisenda, la Comunitat de Madrid sigui capaç de mantenir, segons paraules literals de Don Ignacio, «la millor sanitat pública d'Espanya, la més àmplia xarxa d'atenció a la dependència del país» i que els seus alumnes presentin «unes de les millors dades educatives d'Europa». Encara hauria pogut afegir altres exemples per reblar el miraculós ús que Madrid fa dels seus presumptes magres recursos. Tots ens hem assabentat, gràcies als missatges del senyor Blesa, que les tarifes que al seu territori es paguen per l'aigua són de les més baixes d'Espanya, encarregant-se del seu subministrament una empresa propietat de la comunitat. El transport públic tampoc figura entre els més cars del país i els peatges que s'han de pagar per les autopistes que convergeixen a la capital són nuls o ínfims, cosa que no és la regla universal a la nostra geografia. L'oferta de teatres i d'activitats culturals administrades i en part subvencionades per ens públics no té parangó en cap altra autonomia. I seria fàcil trobar més exemples que reforcen la tesi del senyor González: no estem davant del miracle dels pans i els peixos; és la conjunció de la laboriositat i la intel·ligència dels madrilenys i els seus administradors experts, austers i honestos, la raó de tan magnífics resultats. El model madrileny hauria de ser el mirall en què les altres autonomies s'haurien de mirar.
Notícies relacionadesEL que jo no sabria explicar, i m'agradaria trobar algú que ho fes, és per què acostuma a ser a les capitals estatals, especialment en els països molt centralitzats, on els ciutadans aconsegueixen amb unes aportacions personals a l'erari no desproporcionades uns serveis públics de més qualitat. Recentment s'ha donat a conèixer l'índex regional del poder de compra per habitant i any a França: figura en primer lloc l'Illa de França, amb la capital a París, amb 23.334 euros, i a una distància substancial, amb menys de 20.000 euros, Roine-Alps, amb la capital a Lió.
Però González insisteix en la seva fórmula màgica. No només reclama els més de mil milions addicionals al Govern de l'Estat, sinó que anuncia que seguirà llimant els impostos que depenen d'ell i que malgrat això els serveis públics són i seran universals, gratuïts i de la màxima qualitat mentre sigui president. La veritat és que si compleix tot el que promet, aquest polític és una rara avis. ¿Per què no aprofitem millor les seves facultats taumatúrgiques donant-li la responsabilitat de dirigir el Govern? Si ho fes, Espanya seria xauxa. Economista.
