Anàlisi
La universitat davant de la seva reforma
Ressonen veus des de Madrid que apunten que, una vegada tramitada i aprovada la LOMCE, el 2014 ha arribat el torn de la tan anunciada reforma universitària. A Catalunya, el Govern també ha donat senyals en la mateixa direcció. Ara cal que, si els auguris es compleixen, els resultats assolits condueixin a una real i efectiva millora del sistema universitari català i espanyol.
De base per abordar canvis normatius i estructurals n'hi ha. La universitat pública fa temps que es troba en debats interns i externs sobre el finançament, la governança i altres aspectes del seu funcionament. Els diferents governs s'han anat succeint i les reformes mai no han superat la fase de l'anunci. Potser sí que ha arribat el moment. Però fem-ho bé.
Fer-ho bé significa que les reformes, com a mínim, han d'estar presidides pel rigor, l'argumentació, la participació i la cerca de consens. Rigor que detecti impactes i allunyi dels tacticismes i dels falsos tòpics a bastament difosos; argumentació que faciliti el diàleg i contrast entre diferents maneres de concebre la universitat; participació que impliqui necessàriament les universitats en un procés obert; consens que permeti assolir un marc estable de funcionament.
Components ideològics
Els canvis normatius que responen bàsicament a components ideològics i no persisteixen en el consens acaben tenint desenvolupaments complicats i la incertesa d'un futur canvi en funció del proper Govern. Aquesta inestabilitat no afavoreix la qualitat educativa ni la qualitat investigadora, que requereixen la continuïtat de les regles per consolidar incentius, expectatives i dinàmiques. Si hi ha un àmbit en el qual no hi hauria d'haver espai per a les disputes partidistes i plantejaments simplistes és el d'una política ambiciosa en relació amb els estudis superiors i la recerca de qualitat.
Fer-ho bé vol dir, també, que al final del procés l'autonomia i la responsabilitat de les universitats s'ha de veure reforçada. La manca d'avenç en aquest punt, i no parlem d'una involució, suposaria la inanitat de la reforma i el malbaratament de tots els esforços emprats per portar-la a terme. Si la pretensió és reduir aquesta autonomia i el poder de decisió de les universitats, comptarà amb el nostre responsable rebuig. Una reforma que no faciliti les eines per poder disminuir els greuges comparatius amb les universitats del nostre entorn internacional més proper i situar-nos en una millor posició competitiva no pot ser benvinguda.
Crec que el 2014 l'abast de la reforma serà limitat. Dubto que el Govern central emprengui una modificació substancial de la llei orgànica de modificació de la llei orgànica d'universitats (LOMLOU) i vagi més enllà de proposar canvis puntuals en temes com ara governança i professorat, entre d'altres. Però, sigui com sigui, tot el que s'ha dit abans és vàlid.
És més, a la Universitat de Barcelona, conscients de la importància d'adaptar-se als nous temps, hem entès que els canvis no poden esperar i ja hem emprès el camí de la reforma, començant per la reforma de l'Estatut que ens regeix i que cal modernitzar. Aquesta proposta de canvi estatutari, encara en discussió, té present la dimensió i la flexibilitat com a components essencials per permetre una millor adaptació al fluctuant context socioeconòmic, tant pel que fa referència al finançament públic com pel que fa referència a les normes educatives.
Alhora, amb la seva reforma, la Universitat de Barcelona adquireix un plus d'autoritat per defensar en totes les instàncies en les quals estigui legitimada per fer-ho, totes les propostes que hagin estat debatudes i consensuades per la seva comunitat universitària.
Reformem el que s'hagi de reformar. Això sí, els uns i els altres mirem de fer-ho bé.
