La batalla de la diplomàcia

El ministre Margallo ha enviat a ambaixades i consulats un manual contra l’independentisme. Un document prou revelador si ens atenem al seu títol 'Per la convivència democràtica'. Un argumentari que pretén deslegitimar les posicions independentistes ara que s’entra en un any transcendental pel futur del Principat, ara que la Generalitat ha clavat un cop de timó i ha fixat data i pregunta per una consulta; ara que fins i tot s’ha aconseguit incorporar el FC Barcelona –una de les principals marques de Catalunya, no ho oblidem– al patronat del Diplocat! És difícil poder fer una valoració exhaustiva del manual sense saber exactament tot el contingut, però pel que ha transcendit als mitjans dista poc dels arguments que fins ara han exposat els membres del gabinet Rajoy que s’han encarregat d’entaular batalla dialèctica amb els independentistes.

Per molt que aquest manual es vulgui presentar com un decàleg de veritats perquè els representats de l’Estat a l’exterior puguin explicar en quin punt està el (seu) procés, no són res més que apreciacions sorgides d’apriorismes; res de veritats absolutes com, per exemple, les que pretén assentar el document quan resa: “No existeix cap enfrontament entre l’Estat espanyol i Catalunya, sinó la discrepància habitual de la vida política, com a qualsevol altre democràcia”. El tancament en banda de la Moncloa quan ha estat hora d’escoltar les reclamacions econòmiques de Catalunya –la comunitat que 'The New York Times' va catalogar com “the Spanish powerhouse” (i és necessari recordar-ho!)–, la irresponsabilitat del Partit Popular quan va buscar firmes contra l’Estatut del 2006, la ingerència constant a les competències en Educació o la permanent posada en dubte del model d’immersió lingüística català potser no constitueixen un 'casus belli' a l’antiga, però sí que creen les condicions perquè un enfrontament discursiu, mediàtic i polític floreixi entre les dues administracions, i conseqüentment empastifi la vida quotidiana de la gent que viu al país.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El manual és un argumentari propagandístic. L’executiu de Rajoy entra, definitivament, a fer campanya pel 'no' de la consulta; igualment com la Generalitat no s’està de fer pedagogia del 'sí' (per no dir, del 'sí-sí'?) amb la carta i el memoràndum que també ha enviat a les cancelleries europees les darreres hores. Els aparells diplomàtics (paradiplomàtics en el cas català) han posat totes les cartes a sobre de la taula! Perquè si el 'sí' del poble català ha de ser, o no, considerat una demos és un dilema que només té solució política. La reflexió dels professors Martínez-Herrera i Jeffrey Miley al respecte ens deixa fora de dubtes: “[A la Constitució] una ambigüitat fonamental sobre la naturalesa del ‘subjecte col·lectiu’ –i per extensió sobre l’origen, abast i contingut dels drets atribuïbles a les altres col·lectivitats que s’hi recullen– va quedar definitivament instaurada”. A partir d’aquí, tot és interpretable i modificable si es posa la voluntat política a davant de tot.

Desgraciadament, un procés polític d’aquesta magnitud no s’escaparà de la guerra mediàtica, argumentativa. El professor Nicholas J. Cull explica, clarament, la importància dels mitjans de comunicació a l’hora d’implicar favorablement actors internacionals en una estratègia de diplomàcia pública. I, en aquest context, s’ha de circumscriure també el famós manual: la construcció del relat que Espanya ven a l’exterior i, per tant, que ha d’intentar mediatitzar-se per la premsa internacional. La fotografia de la Via Catalana al 'Wall Street Journal' –com una de les més importants de l’any– devia caure com una galleda d’aigua freda als despatxos del Ministeri d’Exteriors. I au, tots a córrer que veiem les orelles al llop!