La digestió de les bones notícies

Feia temps que no començàvem un any amb bones notícies. El primer cap de setmana del 2014 ens va saludar amb una reducció rècord de l'atur registrat al desembre i amb un descens del diferencial amb el bo alemany que situava la prima de risc, per primera vegada en gairebé tres anys, per sota dels 200 punts. Més enllà de la valoració que es pugui atorgar a aquests dos fets, el tractament que han rebut en l'esfera pública fa reflexionar.

El Govern central i el seu entorn van empaquetar les dues notícies com un rutilant regal de Reis, amb l'aire presumit de qui no dubta a atribuir-les a la seva bona gestió. Per Rajoy, que sembla vincular el seu futur electoral al gastat «és l'economia, estúpids», són fets que permeten centrar l'atenció en les coses que importen i no en guirigalls territorials, episodis judicials, desavinences domèstiques a compte de la llei de l'avortament o relliscades reguladores en el sector elèctric. Per una altra part, ¿quin Govern -qualsevol que sigui el seu color- es resistiria a penjar-se medalles quan entreveu un petit raig de llum enmig d'una nit tan fosca? Com també era previsible, l'oposició ha relativitzat les dades, atribuint-les a factors incidentals o exògens, minimitzant-ne l'abast, destacant-ne les insuficiències i augurant tal o tal altra nuvolada damunt del procés de recuperació.

És dolent, no cal dir-ho, el triomfalisme del Govern, que simplifica el significat dels fets i s'atribueix, ara que li interessa, una responsabilitat que rebutja o evadeix quan les dades no l'acompanyen. Es pot adduir que hi ha raons de política econòmica per a l'optimisme i que restablir la confiança dels agents econòmics és un requisit per a la recuperació. Tot i això, els excessos (recordem Montoro parlant de «sorprendre el món») poden crear l'efecte contrari. I, el que és pitjor, induir erròniament els ciutadans a creure superada la crisi, quan queden reformes importants per fer i -com diria l'expert en lideratge de Harvard Ronald Heifetz- un fort treball adaptatiu pendent per a la societat espanyola.

La reacció de l'oposició i els seus mitjans afins tampoc no mereix una valoració gaire millor. És veritat que hi ha arguments per matisar l'abast de les dades, però no és pas raonable desconèixer el que tenen d'evolució favorable. La reiterada obsessió per tirar aigua al vi de les bones notícies revela en els que l'exhibeixen un tarannà malastruc i mesquí. El militant sembla dissociar-se del ciutadà i actuar com si allò que pogués esperançar la gent hagués de ser enfosquit i minimitzat costés el que costés, no fos cas que afavorís el Govern de manera indeguda.

En un llibre excel·lent, La democracia y sus contrarios, Andrea Greppi defensa que la qualitat de les democràcies actuals depèn, sobretot, de la racionalització de l'entorn discursiu en què es formen l'opinió i la voluntat dels ciutadans. És un bon marc d'anàlisi per constatar com, en paral·lel a la recessió, una altra crisi ha anat erosionant la qualitat de la nostra democràcia i ho ha fet, en bona mesura, fent malbé les condicions d'aquest entorn on es construeixen judicis, expectatives i preferències.  Algun dia, quan s'escrigui la història d'aquest temps, s'explicarà fins a quin punt una dialèctica de confrontació viscosa i banal es va anar fent l'amo a Espanya de la deliberació pública, tornant-la alhora previsible i improductiva.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Com qui segueix el guió d'un joc de rol, protagonistes, secundaris, figurants o simples companys de viatge de la política s'han acostumat a actuar d'una manera preestablerta. Els qui governen o simpatitzen amb ells es dediquen a infamar la gestió anterior, a invocar la mala herència rebuda i a exagerar les bones notícies tant com calgui. Els qui deambulen extramurs de la fortalesa governamental, a enfosquir tan com es pugui la realitat, a evitar qualsevol mena de reconeixement de l'acció del Govern i a relativitzar tot el que pugui abonar l'optimisme i l'esperança del seus compatriotes. Tant els uns com els altres, ben secundats per aquell periodisme de croada que, confonent informació i opinió, es va expandint més i més.

No pot estranyar a ningú que, en aquest context, els ciutadans, que fa anys que estan dolorosament atents a l'evolució de la crisi, de l'economia, de les empreses, del consum, de l'ocupació, es distanciïn i desconfiïn dels qui, amplificant els trets bons o dolents de l'entorn -segons els toqui en cada cas-, s'ocupen de portar  l'aigua al seu molí polític. Paradoxalment, la dificultat que evidencia la nostra esfera pública per pair i metabolitzar de manera sana les bones notícies és un dels pitjors símptomes del que ens passa.