Imprescindible Castellet
Alguns el van considerar apartat de l'ortodòxia catalanista, però va ser un home clau per al país
És tasca gairebé inassolible descriure convincentment a aquells que no visqueren els llargs decennis de la dictadura franquista com era realment. És molt més fàcil fer-ho amb el feixisme itailià, el nazisme o el comunisme estalinista. Una oposició democràtica inexistent -exterminada o eliminada- féu que el pes principal de desafiament al règim eclesiasticomilitar amb façana feixista que dominià el país des de 1939 -precedit d'un milió de morts, milers d'empresonats i mig milió d'exiliats- ens apropés més al terror totalitari que en qualsevol de les moltes dictadures que hi havia al món.
En aquestes condicions el desafiament cultural i intel·lectual al règim -paraula ambigua però entesa per tothom- quedava confinat a partits demòcrates clandestins d'altíssim risc i poca volada o, en alguns casos, a algun grapat -ací o allà- d'individus capaços de dir claralment -o públicament, allà on no hi havia opinió pública- que allò no era legítim. Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío, mort suara, el 9 de gener, gairebé per compte propi, va afegir-se a la negació oberta d'aquella barbàrie amb un geni propi, amb una intel·ligència privilegiada, amable, liberal i professionalment indefinible. Sortí de les aules de la Facultat de Dret barcelonina a la postguerra i d'una estada en un sanatori antituberculós on féu seu el vici de la lectura, la virtut per la qual fou aviat conegut. La hora del lector, el seu primer llibre important, duu un nom prou eloqüent.
La germana de la seva cunyada Tiu, la Nissa Torrents, posà en Castellet en contacte amb un grup d'universtaris que encetaven els estudis, i en poc temps s'organizà un seminari per parlar de literatura, sobretot de la precedent a la guerra civil i de la del massiu exili d'intel·lectuals que patí Espanya el 1939. En un lloc del carrer Diputació, anomenat Instituto de Estudios Hispánicos, es reuní regularment la colla dels malcontents. Alguns hi participaren molt escadusserament -si no vaig errat, Ricard Salvat, Sergi Beser, Joaquim Marco- i d'altres -Octavi Pellisssa, Joaquim, Jordà, Luis Goyrisolo, la Nissa i jo mateix- esdevingueren addictes. En el meu cas, amics per sempre, que ens hem acompanyat i vist amb invariable freqüència, fins ahir mateix. La prolongació del seminari en una reunió dominical en un bar del carrer Rosselló, cada diumenge, on s'afegí Juan Goytisolo, i la nòvia d'en Josep Maria, la Isabel, entre altres, crearen una mena de col·loqui permanent que responia a la voluntat d'existir com a comunitat cultural republicana i demòcrata.
La policia política no era tan ineficaç que no detectés aquell reduït cau de lletraferits. Tard o d'hora també alguns marxàrem a l'estranger -Juan Goytisolo a París, jo als Estats Units, l'Octavi a l'Alemanya de l'Est- mentre que algun altre preferí legítimament sens dubte l'activitat política, com realment l'única que podia acabar amb aquella vergonya. Fou el cas de l'Octavi Pellissa, que es plantejà com molts de nosaltres en aquell moment que la vera oposició al règim era el Partit Comunista. Castellet mateix ha descrit en les seves memòries la seva relació amb un partit al qual mai va entrar del tot, però al qual pertangueren molts dels seus deixebles.
En Castellet no tenia cap doctrina, no ensenyava res precís, com no fos l'art de la ironia, la incomprensió davant qualsevol dogmatisme, i el desig de fer i comprendre la condició humana mitjançant la literatura. De comprendre, en el nostre cas, el poble al qual partanyíem. Alguns, quan es fundà Edicions 62, que dirigiria fins avui, pensaven que havia fet un gir catalanista inesperat. No és cert. El catalanisme obert, essencialment cosmopolita, fou part del seu ideari des del primer dia. Ell i jo ens preníem el pèl jugant amb els nostres segons cognoms respectius - Díaz de Cossío i San Julián- vinculats o amb Mèxic o amb Zamora, en el meu cas, per enriure'ns d'una certa mena de catalanista amargat desgraciadament freqüent en aquells anys.
No cal repetir -i menys avui que tothom recorda el mestre- la seva tasca a Can 62, la seva obra, el seu imprescindible testimoni, no pas tot ell encara publicat. (I hi ha molt material inèdit, en sóc testimoni). Només vull recordar, gairebé reblar el clau, de la seva racionalitat, la seva visió plural, oberta i dirigida vers l'esdevenidor de Catalunya, i no vers el seu passat o la seva suposada essència. Ningú, diuen, és imprescindible, ni insubstituïble. Josep Maria Castellet ha estat les dues coses, imprescindible, únic i certament insustituible. I contra l'opinió dels que el veien com un xic apartat de l'ortodòxia catalanista, cal dir que fou un home clau per al país, un home ad maiorem gloriam patriae. I per alguns de nosaltres, un amic de l'ànima, un mestrre que ens ha ensenyat un xic del poc que som. Sociòleg.
