Obeir a la necessitat de Catalunya
Els partits grans, els partits que aspiren a governar, no s'improvisen. Tenen arrels, història, són el fruit d'uns combats, d'una evolució política, cultural. Poden ser reformats, fins i tot refundats, però difícilment ser substituïts. I molt menys en moments convulsos com els que viu el nostre país. No m'estendré: Catalunya necessita el PSC.
La crisi de confiança en la política, la crisi econòmica i les seves devastadores conseqüències juntament amb l'esgotament d'un model de relacions entre Catalunya i Espanya, reclamen un espai socialista sòlid i a l'alçada dels extraordinaris reptes de la nostra societat. Necessita del lideratge dels socialistes catalans des de dins d'un procés que sovint entelat per les expectatives, per les bones intencions, i també, per la percepció que està a l'abast un bell somni, podria acabar en una frustració col·lectiva si no garantim la unitat del catalanisme. I Catalunya necessita el PSC des de posicionaments propis, imaginatius i contundents a l'hora de fixar un clar imaginari polític i comunicatiu contra la dreta més anticatalanista i el populisme més conjuntural. En definitiva, el PSC ha de continuar representant allò que darrerament molts dels que opinen han catalogat com el "mínim comú denominador" del catalanisme, aquest reconegut mèrit dels socialistes catalans, grans protagonistes i vertebradors de la unitat civil del nostre país.
Socialistes i catalanistes per les mateixes raons. Aquest és el compromís fundacional del PSC que ha de mantenir inalterable. I avui aquest principi es tradueix a oferir una alternativa econòmica a les polítiques que ens han dut a tant patiment i l'aposta sense reserves pel dret a decidir. I a un compromís ferm per la regeneració democràtica a les institucions i a les pràctiques del propi instrument, el partit. No serà fàcil. La socialdemocràcia està arreu en crisi d'idees. Deixant de banda l'autocrítica estèril i les lliçons a distància de tants que sembla que només els interessa parlar del PSC i de la seva autodestrucció, el PSC necessita amb urgència una agenda i un nou projecte.
Calia reconèixer errors i en bona mesura s'ha fet. També en el terreny econòmic i social on la connivència amb un sistema extremadament hostil amb les classes més febles ha durat massa anys.
Un país avança quan dóna vida a projectes engrescadors, motivadors. Ara aquests nítidament s'ubiquen en l'àmbit d'un sobiranisme seductor però més aviat que tard als socialistes catalans se'ns brindarà, si actuem amb intel·ligència, una extraordinària oportunitat: construir la Catalunya que ve des d'un nou projecte social i econòmic i des d'una reinvenció radical del nostre projecte nacional en el marc de la construcció política d'una nova Europa.
Perquè Catalunya votarà. I molt probablement ho farà enguany. I no només perquè explícitament s'hi hagin compromès una majoria del Parlament de Catalunya. Votarem perquè és el desig d'una immensa majoria del poble de Catalunya. I és a aquest poble a qui es deu el PSC. I a qui serveix. El PSC ha de tenir la voluntat de representar aquest sentiment. I ha de contribuir de forma clara, que esdevingui una realitat. I aquí estarà el PSC, o no serà.
Deia Brandt que el socialisme és la idea més jove del Món perquè sempre és capaç de generar nous inicis. I en aquest punt es troba el socialisme català. Amb orgull del seu passat, la força de les seves idees i la mirada fixada en un poble que pateix i que anhela amb esperança un futur millor, l'espai socialista ha de refundar-se per ser de nou societat. Una societat que el necessita més que mai.
La política, i en particular el socialisme, és un projecte col·lectiu. Sense aquesta dimensió, no és més que una passarel·la de divinitats, més o menys afortunades. Des d'aquesta visió mediocre i antiga de la política, sense una mirada col·lectiva, no renaixerà l'espai socialista. No ens enganyem, també calen lideratges. Sense ells no prospera una alternativa política. Que donin confiança, empatia i que siguin l'expressió d'un projecte col·lectiu. Que ens representin, no que es representin.
Per això sempre vam apostar pel procés de primàries. Perquè pot esdevenir un catalitzador d'energies, d'alternatives polítiques, d'il·lusions i nous inicis. I pot ser un fracàs col·lectiu si no som capaços d'evitar la política de 'primera persona del singular' que massa sovint observem. Confiem que les primàries de Barcelona superin aquests risc.
Notícies relacionadesEl procés de refundació de l'espai socialista a Catalunya ha d'anar estretament lligat a un procés de primàries nacionals i l'exigència d'oferir una alternativa política que, des del meu punt de vista, passa per un programa econòmic alternatiu a les pràctiques que ens han dut fins aquí, el dret a decidir com un element irrenunciable, i unes maneres de fer que vam denunciar en el passat congrés nacional i que malauradament el nou PSC no ha allunyat. I una actitud, la vocació de governar Catalunya. De no caure en la irrellevància.
Sóc PSC, som PSC. Perquè el PSC no té amos, és patrimoni del poble al qual serveix. En la construcció col·lectiva d'aquest espai socialista estic disposat a assumir els compromisos que cada moment requereixi.
