Reventós, amic, company, mestre

Avui fa 10 anys que en Joan Reventós va morir. En Joan, amic, company i mestre. És ja un període de temps prou llarg per valorar amb perspectiva la seva aportació, el seu llegat. En la seva llarga trajectòria política i humana, en Joan va exercir moltes i ben diferents responsabilitats públiques: diputat al Congrés, conseller en el Govern provisional de Tarradellas, diputat al Parlament de Catalunya, ambaixador a París, senador, president del Parlament de Catalunya, ... I professor d''Història econòmica' a la Facultat de Dret en la seva joventut.

Tanmateix, crec que la responsabilitat més important que va exercir va ser la de primer secretari, i president després, del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Va ser el meu primer secretari i recordo d'ell la passió pel diàleg i la unitat interna del partit. Hi dedicava esforç, temps i reflexió. D'ell hem après tots la necessitat de discutir, sense menystenir la pluralitat ni edulcorar les discrepàncies, però garantint la lleialtat i el respecte mutus per tal de construir acords útils per al partit i, sobretot, per al país. D'ell hem après que la política és debat i negociació. És recerca d'acords i de solucions als conflictes que van apareixent en el decurs històric dels pobles. Una passió pel diàleg sòlidament fonamentada en la certesa que la veritat no és monopoli de ningú. El complex i difícil procés de la unitat socialista no hauria estat possible sense el seu protagonisme i aquesta concepció compartida de la lleialtat que neix de la confrontació democràtica d'idees i d'estratègies.

En Joan va ser un socialista de soca-rel. Li agradava definir el socialisme com una pulsió humanista. Deia: "Hi ha un fil conductor del socialisme democràtic que ha travessat i ha sobreviscut les vicissituds històriques del segle XX: es tracta del seu substrat humanista. El socialisme humanista ha volgut ser, és i vol seguir sent un combat generós per la dignitat humana i per l'emancipació personal i social, fonamentat en una radical motivació ètica i en un sentiment de responsabilitat vers la col·lectivitat, i convençut, a més, que tan sols pot avançar en aquest combat amb les armes de la cultura i de l'educació. El socialisme és també un sentiment. Sense el sentiment que impulsa les persones, el socialisme no acaba de ser del tot". Aquesta definició pot semblar, avui, una mica sorprenent. I estranya en el convuls debat polític dels nostres dies. Però si la llegim serenament, és del tot actual.

Sincerament compromès, des de jove, amb les causes de la llibertat, la justícia social i l'autogovern de Catalunya. Home auster, sensible i afable. Alguns diuen que tenia un caràcter molt de pagès. És cert, s'expressava amb la franquesa i alhora amb la rotunditat de qui aprecia les coses concretes que neixen del treball tenaç i sostingut. La seva bonhomia no estava renyida amb el seu caràcter fort. Ni amb la seva tenacitat, tossuderia i paciència.

En l'acte de lliurament pòstum de la medalla d'Or de la Generalitat, el maig del 2005, el president Maragall va posar de manifest la seva generositat política -mai prou ben valorada- quan va subordinar el seu protagonisme públic al retorn del president de la Generalitat a l'exili. Ell era així. Estimava la discreció i vivia la política com un acte de servei. El president Maragall deia: "Hauria pogut ser el que hagués volgut, però va posar per davant la unitat..., va dir que si guanyava les eleccions, tornaria el president Tarradallellas". I així va ser. Malgrat haver guanyat les primeres eleccions democràtiques va considerar que els interessos del partit havien de quedar en segon pla. Com ha passat en d'altres ocasions, el PSC va saber prendre decisions que, encara que perjudicials en termes interns, eren les que més convenien a Catalunya.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La passió pel diàleg i la comprensió de la política com una permanent negociació per trobar solucions als conflictes anava sempre acompanyada per una altra passió. Gairebé una obsessió en el sentit més positiu de la paraula: la passió per la unitat civil del poble de Catalunya. Des de jove, des dels seus compromisos inicials amb el moviment obrer, des de les seves arrels sòlidament ancorades en el catalanisme popular, en Joan sabia que la cohesió social i la cohesió nacional del nostre país eren elements clau per al progrés i la millora social dels catalans i les catalanes. Un sol poble, aquest fou el mot d'ordre.

El trobem a faltar. I espero que els valors i l'experiència política que ell ens va transmetre ens ajudin en aquesta etapa tan difícil. Com ell mateix va escriure, en l'obituari per la mort del company i amic Xavier Soto, "als socialistes no se'ls enterra. Es sembren". La seva llavor és present avui entre tots els homes i dones socialistes. Entre els que l'estimem. Entre els que el recordem.