A contracorrent, ¿per què no?
No recordo si va ser la lectura de 'El hombre que amaba a los perros' del cubà Leonardo Paduro el que va augmentar la meva curiositat sobre la vida i miracles de Lev Davídovitx (Trotski) o l'interès per les grans utopies del segle XX i les seves perversions. El cert és que després de rastrejar l'obra i els escrits del vell revolucionari confesso haver trobat reflexions que permeten anar més enllà de la immediatesa, de la conjunturaliutat. Els textos de Trotski transmeten sensacions, descriuen paisatges, parlen d'art i cultura i, lògicament, també d'estratègia política. Estratègies, actituds i reaccions que segurament quan han de ser aplicades per les persones no estan exemptes de determinats condicionants psicològics o interessos personals.
Últimament es parla molt del discutit vot del PSC. Es debat als mitjans de comunicació sobre la disciplina de vot en els grups parlamentaris, sobre l'obediència deguda a un compromís --diguem-ne contractual-- entre un individu i el col·lectiu que li fa costat, sobre la dimensió de l'objecció de consciència… L'últim episodi l'han protagonitzat un grup de diputats del PSC respecte d'una resolució, promoguda pels sectors sobiranistes del Parlament català, que té com a objectiu la validació de la consulta pel Congrés dels Diputats. Volen tramitar-la tot i saber que allà no hi estan gaire disposats. La polèmica està en l'aire i els adversaris mediàtics i polítics dels socialistes no afluixen en la seva pretensió de fragmentar i qüestionar les decisions adoptades per la direcció de Pere Navarro. Doncs bé, és en una situació com la creada que em sembla interessant recuperar una reflexió sobre l'actuació dels polítics que Lev Trotski va escriure el 1915. Diu així:
Notícies relacionades"El 'doctrinari' s'aferra a una teoria a la qual s'ha desproveït de tot esperit. L''oportunista-pragmàtic' assimila els tòpics de l'ofici polític, però quan sobrevé un trastorn inesperat es troba en la posició d'un peó desplaçat per l'adaptació d'una màquina. L''ideòleg' d'envergadura no es troba impotent més que en el moment en què la història el desarma ideològicament, i fins i tot llavors a vegades és capaç de rearmar-se ràpidament, assimilar la idea de la nova època i continuar jugant un paper de primera fila".
Un servidor no qualificarà ningú de doctrinari. Tampoc intento estigmatitzar d'altres titllant-los d''oportunistes pragmàtics' adherits al corrent de la moda dominant. No, res d'això. Cadascú sabrà què ambiciona i que el mou a actuar de determinada manera. Només considero que als socialistes catalans i espanyols els ha arribat el moment d'exercir 'ideòlegs' i rearmar-se. ¿Per a què? Senzillament per tornar a jugar un paper de primer ordre sense exercir de peons acomplexats. Això sí, amb propostes i criteris propis encara que, inicialment, toqui navegar a contracorrent.
