Un problema de velocitat

En el procés independentista català tot ha anat molt ràpid. El punt d'inflexió: la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. A ulls de l'opinió pública, el moviment independentista s'inicia l'11 de setembre de 2012 després d'un treball previ impressionant de picar pedra de l'Assemblea Nacional Catalana. En aquest període de temps tan escàs els èxits han estat brutals i ni tan sols imaginats pel més entusiasta dels secessionistes: una opinió pública a Catalunya totalment dominada pels independentistes sota el paraigua del dret a decidir que té totes les virtuts de la democràcia popular, i unes eleccions catalanes que han obligat el president de la Generalitat a agafar la directa cap a la independència a falta d'opcions més d'acord amb el conservadorisme i el tacticisme dels dos partits polítics que lidera. A més, l'independentisme suma adeptes de forma gairebé geomètrica entre els votants fins a arribar a percentatges difícils d'imaginar fa poc temps.

ARA Estem en un moment d'efervescència en què sembla que tot és possible, que la independència està a la cantonada. Però res més lluny de la realitat, ja que els següents passos són d'una dificultat enorme i casen malament amb l'entusiasme i les urgències que es viuen en part de l'opinió pública catalana.

I és que ara el procés depèn de tercers i ha deixat de ser un producte de consum intern. Depèn d'Espanya i depèn, especialment, del context internacional. Els espanyols es van anar acostumant a l'estratègia catalana pujolista de demanar i demanar però sense trencar mai les regles del joc. És des de fa molt poc que s'han adonat que ara el joc és un altre, totalment diferent i radical. Necessiten el seu temps per pair un canvi tan sorprenent i espectacular. La comunitat internacional encara ha arribat més recentment a la bona nova que ja es dóna per feta a Catalunya, i ara mateix només està començant a computar que a Catalunya i a Espanya hi ha un problema.

Comento això, que és obvi, per fer notar que hi ha una falta de sintonia, pel que fa a velocitat i temps, entre el que es pensa a Catalunya i el que es pensa a fora. Espanya, encara que fos madura, liberal i amb mentalitat oberta (que no és el cas), necessitaria temps per rumiar i pair aquesta radical transformació, igual que van fer en el seu moment el Canadà amb el Quebec i la Gran Bretanya amb Escòcia. A nivell internacional això encara és més lent si es vol alguna complicitat, encara que sigui parcial i precària. L'orquestra internacional digereix de manera molt lenta els canvis polítics. Per exemple, Europa encara no ha estat capaç de reaccionar davant l'auge de països que d'emergents han passat a dominants. L'economia mundial va molt ràpida. La política i l'opinió pública internacional, molt més lentes. La seva lentitud exaspera.

És per això que penso que a velocitat de vertigen l'estratègia independentista està a punt de xocar amb la capacitat d'absorció de noves realitats per part de la comunitat internacional, per no parlar  de la capacitat per part espanyola. Entenc el ritme de llebre dels independentistes, preocupats perquè si frenen l'empenta poden perdre força en una opinió pública domèstica en què tot és favorable als seus interessos i perquè una vegada la crisi s'apagui els ànims poden refredar-se. Però a partir d'ara la velocitat hauria de ser la d'una tortuga que amb el seu pas lent pot sumar forces a nivell internacional. I en aquest joc de bona o mala gestió de velocitats tan contradictòries és on se situarà l'èxit o el fracàs del procés independentista català.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Siguem sensats: no és possible exigir a Espanya i a la comunitat internacional que assumeixin de forma ràpida una nova realitat que fins i tot es fa difícil d'absorbir per bona part dels catalans. A Catalunya vivim canvis de tota mena que estem assumint de forma molt ràpida, però és difícil exigir als de fora que els digereixin amb la mateixa rapidesa, ja que per a ells som un problema o una incògnita més a aclarir entre molts altres (en el cas d'Espanya) i un problema nou i molt marginal (en el cas internacional).

Els processos de secessió, que són molt rars al món, requereixen molta tenacitat i resistència per part del secessionisme per anar situant la seva demanda en l'agenda internacional i fins i tot l'estatal. Hem anat molt ràpid per començar a competir una marató i la vam  iniciar com si fóssim velocistes, quan la prova resulta que és de resistència. O canviem el ritme o acabarem perdent força. La llebre (una part de Catalunya) ho té malament amb la tortuga internacional i l'espanyola, i més si aquesta última està dirigida per un adormit Rajoy que domina la gestió de la lentitud com ningú.