Una invitació al diàleg
Paraules en el debat, preguntes en l'aire
La falta de voluntat política converteix en xerrameca la discussió i deixa les grans qüestions sense resposta
La qualitat de la paraula no va automàticament vinculada a parlar molt. Més aviat s'ha de contenir la verborrea perquè la paraula emergeixi amb tota la seva càrrega semàntica, desplegant en cada cas la seva força expressiva. En temps de molt de soroll, potser és necessari insistir en aquest aspecte a la vista que la comunicació queda interferida des de moltes fonts emissores, fins i tot d'informacions -no totes veraces- que competeixen en el camp mediàtic per portar l'aigua de l'opinió al molí de la manipulació. En una època en què la política no passa els seus millors moments també vindrien bé cauteles d'aquesta mena, jaque la proliferació de missatges que caòticament s'intercanvien sense aconseguir que hi hagi diàleg és el correlat d'un activisme que queda lluny del que hauria de ser en veritat, i la ciutadania així ho espera, una acció política seriosament plantejada.
No hi ha política -qui vulgui ho pot escriure amb majúscules- sense paraula -sense paraula dita seriosament, compromesa amb l'acció a l'explicitar-ne el sentit-. I especialment és així en democràcia, ja que en aquest sistema, per arribar com s'ha d'arribar a la conformació de la decisió política que afecta a tothom, hi ha d'haver discussió pública, confrontació d'idees, argumentació deliberativa -per dir-ho, una altra vegada, amb la fórmula que va posar de moda Jürgen Habermas-.
I com que això ha de ser així, no ens enganyem pel que fa als conflictes i tensions que emergeixen des de la pluralitat de posicions que es dóna en una societat que dista de ser una comunitat d'unànime harmonia. La democràcia, sense minva de la paraula deguda, es configura al mateix temps com a espai del dissentiment, de la confrontació a l'àgora, fet que dóna pas també a les disputes pel control del discurs a l'espai públic. Com mostra Van Dijk a Discurs i poder, en democràcia ni s'aconsegueix ni es conserva el poder sense reproducció discursiva del joc democràtic.
Ens movem, per tant, entre una paraula que ha de donar sentit i unes paraules per les quals es pugna per controlar el seu significat i, amb elles, definir la realitat -per configurar així el camp polític a favor de la part, el partit, que aconsegueix marcar la pauta a aquest efecte-. Si el sentit de la política no pot quedar en el buit, anant a l'extrem d'un utopisme mancat de mediacions amb la realitat, tampoc els significats amb els quals es teixeix el debat polític es poden veure sotmesos a l'arbitrària decisió de qui volgués fer, abusant del seu poder, que les paraules signifiquessin el que el que mana digués sense més ni més -tal com denunciava Carroll a través de les fantasies d'Alicia.
¿No és possible trobar el punt de confluència en què s'intercanvien la convincent paraula del sentit polític i les paraules amb què democràticament, des del pluralisme, es debat a l'arena política? Debat seriós i acció compromesa, davant de discussions de pati de mals veïns i xerrameca que cada vegada s'omple més de vacuïtat. Si això s'aconseguís a Catalunya i, per tant, a Espanya, potser fins i tot podríem abordar de manera seriosa el que fa falta en realitat davant la greu crisi de l'Estat espanyol: el procés cap a un nou pacte constituent. Si deixéssim d'utilitzar les paraules com a armes llancívoles, que al seu pas aixequen fantasmes i fan créixer sentiments hostils, potser podríem parlar de com es pot fer una consulta a la ciutadania catalana per conèixer abans de qualsevol reforma constitucional cap on podríem caminar, per no viatjar en una direcció equivocada. Si deixéssim d'usar certes nocions juridicopolítiques com a fetitxes per invocar els déus de la tribu, fins i tot podríem dissenyar un horitzó comú d'Estat federal plurinacional.
Notícies relacionadesSi les paraules no s'utilitzessin per dinamitar ponts, sinó per construir-los des del reconeixement recíproc -també de les identitats nacionals diverses-, seria plausible pensar a posar-nos d'acord en quines preguntes es podrien formular als ciutadans perquè manifestessin la seva voluntat respecte al futur de Catalunya en relació amb l'Estat espanyol -de manera seriosa federalment transformat.
Si fóssim més conscients que les paraules, com diu molt bé Joan Margarit en un dels seus magistrals poemes, amb força empenyen qui les fa servir per buscar el seu sentit -«les paraules t'empenyeran amb força buscant el seu sentit»-, llavors segurament ens enfrontaríem amb més responsabilitat a preguntes que ja estan en l'aire, però les respostes de les quals, «amic meu», encara no estan en el vent. Encara que és cert que s'acosta el moment en què sí, seran en el vent -per dir-ho recordant el jove Bob Dylan que ho cantava-, i llavors seran imparables. És possible que amb el significat que se'ls aconsegueixi donar. No estem segurs del seu sentit, que dependrà de nosaltres, ciutadanes i ciutadans.
