Cristina i Valérie, o l'amor en cursiva
Tot es modernitza. Fa segles que a les dones se les controlava per les coses bàsiques, és a dir, l'economia. Quan aquesta camisa de força va començar a envellir va emergir un substitut que encara avui causa estralls: l'amor romàntic. Bo, bonic, barat i per sempre, ja s'hi percebia algun tipus de truc. En aquestes últimes setmanes els mals d'amors, derivats d'aquesta espècie romàntica, han superat la ratlla de l'esfera privada a la pública. D'aquesta manera hem conegut que Cristina és una infanta enamorada i que, per aquest motiu, no s'han de buscar més peus al gat per entendre tot el que vostè vol saber sobre el cas Nóos. Tot per l'amor perquè l'amor ho resisteix tot, segons concentra una de les màximes d'aquest invent modern, entre finals del XVIII i principis del XIX.
A l'encara avui, malgrat que no se sap per quant de temps, primera dama de França, Valérie Trierweiler, el descobriment de la realitat sobre l'amor romàntic l'ha portat directa a l'hospital. El seu príncep i president de França, François Hollande, no sembla ser aquell que sempre serà al seu costat per cuidar-la i protegir-la. Davant la seva sorpresa l'amor no ha estat etern i aquell amor instantani sentit en un patapam es desfà en la mantega d'altres croissants calents. Tot és comprensió per aquests afectes trencats sense que ningú encerti a plantejar la seva pròpia falsedat, la seva existència com a construcció cultural igual que ha succeït amb totes les relacions de parella al llarg de la història.
Sens dubte l'amor romàntic pot arribar a tenir molt de bàlsam alliberador quan el vincle entre les dues persones de la parella se sustenta en un tracte igualitari. D'aquí a creure-se'l al peu de la lletra... La infanta encegada i crèdula, fràgil davant la figura dominant i forta de la seva parella, reforça la imatge d'una protagonista secundària que no encaixa en els paràmetres a què aspira una societat igualitària.
Notícies relacionadesTrierweiler sucumbeix al mite romàntic, fictici i enganyós, en una història que podria considerar-se paradigmàtica quan s'hi afegeix aquella dosi de gelosia imprescindible en tota bona història sobre l'amor romàntic. La seva preparació, les seves crítiques literàries, el seu presumpte caràcter esquerrà no han suposat l'assumpció crítica d'un patró patriarcal per més que aquest ja hagi generat més d'un llibre. «Sense tu no sóc res», «renunciaria a tot per amor» o «si té gelosia és perquè m'estima» són expressions a l'ús, que van i vénen, en aquell perniciós cercle pel qual la relació entre dues persones baixa els esglaons de la igualtat per anar caient en el pantà de la dependència. Sentiment, sexe i matrimoni a partir del XIX defineixen l'amor romàntic pel qual les classes mitjanes i populars s'enllacen però no aconsegueixen convertir-lo en un factor d'igualtat en les relacions. És clar que el triangle amaga una sèrie de trampes per les quals l'aparent superació d'unes relacions arreglades o interessades no representa ni de lluny l'aparellament entre iguals. Julieta es manté més Julieta que Romeu i les noves heroïnes afegeixen una càrrega de sacrifici i comprensió difícilment digeribles davant l'escenificació real d'una convivència desequilibrada i més aviat centrada en els desitjos i necessitats d'ell.
Repetim frases i imatges que reforcen les conductes de tracte desiguals i que constitueixen arguments d'autoritat, representada pels homes. Cal estar vigilant davant els actes i les paraules que, a manera d'ombres xineses, simulen amor. Però potser és que Cristina i Válerie no són exemple del mite romàntic.
