Amb els dies comptats

Sempre m'ha impressionat conèixer que aquest món s'acaba. Però encara més m'omple de sorpresa que ho sapiguem. Si abans no passa una desgràcia universal, anem pel camí de clavar-nos una patacada galàctica -millor que mastegot-, de consideració. Estem com iogurts en un prestatge còsmic, amb data de caducitat.  De nosaltres, raça humana i animal, flora i fauna, no en quedarà res, ni el salari mínim, que és l'expressió més ridícula i minimalista del materialisme terrenal. Amb alguna discrepància en la data, d'aquí 4.000 milions d'anys -el ventall va fins als 6.000-, la nostra galàxia, la Via Làctia xocarà contra la galàxia Andròmeda, també de forma espiral, però de mida més gran.

Les estrelles podran evitar les topades, donada la distància enorme entre elles, però la Terra se n'anirà a fer punyetes; succeirà una cosa semblant a com surt la pilota projectada de la cistella d'un 'pelotari'. Però sense frontó. Així estan les coses de serioses, prou perquè lladres i especuladors mirin cap al seu interior i s'adonin de com d'efímera i fins i tot intranscendent resulta la seva glòria. No ho faran, diran que encara falta molt per a aquesta apocalipsi, etcètera. D'excuses mai els en falten. Però aquests 2.000 milions d'anys de diferència entre científics, astrònoms  i diletants sobre quan passarà el desastre tenen molta importància: n'hi ha prou d'imaginar la quantitat de vides perdudes en només mil milions d'anys; és a dir, està en joc la diferència entre tenir o no tenir futur de molts dels nostres descendents. I sí, és veritat, falta molt temps, però sabem que el temps vola: sembla que va ser ahir quan arribava el Nadal i, no obstant, ha passat ja gairebé un mes.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

El cert és que, ara mateix, mentre vostè perd el temps llegint aquest post de manera pausada i relaxada –compte, hi deu haver formes pitjors de dilapidar el rellotge, em sembla- , la Via Làctia, on s'ubica el nostre sistema solar, i la galàxia Andròmeda s'aproximen a una velocitat de 300 quilòmetres per segon (aquí, la DGT no hi pinta res). Ningú ho diria, amb la pau que es percep de nit, sobretot, quan l'ansietat d'acaparar béns, com sigui, dorm amb un ull gandul. És impressionant saber que sabem tant. Bé, els savis. ¿Com és possible que tinguem tan clar i vaticinem aquesta patacada galàctica i no siguem capaços de solucionar la fam d'un planeta tan minúscul com la Terra? Que sapiguem que només al grup local de galàxies a què pertanyem n'hi ha més de 45 com la nostra, més o menys, i en cada una d'elles es comptin milions d'estrelles, planetes, forats negres, satèl·lits, hi hagi pols còsmica, etcètera ¿I que existeixen més de cent mil milions de galàxies no és increïble?

A mi, aquestes coses em reafirmen en la miqueta que som. Fins i tot els cabrons, i això, vulguis o no, anima.