Dalinians

Aquest era el títol d'una exposició que amb Valentín Roma i la complicitat de Joanjo Lahuerta vàrem començar a embastar intel·lectualment l'any 2011, i que l'exposició del Centre Pompidou i MNCARS va interrompre. ¿Quina ha estat la influència del pintor català parisenc novaiorquès en l'art d'avui? L'estil pictòric certament no. Res de l'art d'avui s'assembla als rellotges molls o als paisatges estranys que ens va deixar com a icones de l'art del segle passat. L'art de principis del segle XXI no és pictòric, ni oníric, ni fantasiós: és realista, brutalment figuratiu i narratiu. Recordo que els estudiants dels anys 1980 vàrem aprendre primer qui era el Dalí escriptor de manifestos incendiaris a les classes de literatura catalana -quan s'estudiaven les avantguardes de principis del segle passat- perquè la història de l'art no arribava al segle XX, s'aturava en algun lloc imprecís des del qual s'apuntava el dit a Picasso i prou. L'accés a l'estètica moderna que hem tingut molts de nosaltres, per sort, ha estat literari. ¿S'ensenya encara Baudelaire a l'escola? Els joves que surten dels instituts avui han sentit parlar de Dadà?

La pervivència de l'esperit dalinià en l'art del present s'ha de buscar, al meu parer, en l'actitud de l'artista, el conreu del personatge com a part del valor de la obra, l'ús intel·ligentíssim dels mitjans de comunicació de masses del seu moment (després de la segona guerra mundial), la interdisciplinarietat, la producció constant de paradoxes potents i hipèrboles exorbitants, i, sobretot, l'elegància. Andy Warhol va entendre, molt probablement de Dalí, que l'artista del seu temps havia de ser un personatge i que l'obra no podia deslligar-se de la figura, de la personalitat de l'artista. De Velázquez en sabem molt poc, de com era, com vivia i què pensava. De Dalí i de Warhol em sabem gairebé massa coses. El treball del francès Pierre Huyghe, que va fer l'obra més sorprenent en la última edició de Documenta, de qui el Centre Pompidou acaba de clausurar una impressionant exposició -i de qui el MACBA presentarà aviat un treball central-, es pot entendre en un sentit dalinià, encara que estèticament es trobi als antípodes. A casa nostra, l'obra d'Antoni Miralda conté gèrmens dalinians en certs períodes. Vicenç Altaió és un ésser dalinià i daliniana és, sobretot, la filmografia d'Albert Serra. Eren dalinians Martin Kippenberger i Na-cho Criado i podríem considerar artistes com ara Juan Luis Moraza, Pedro G. Romero o Joan Vilapuig, entre molts d'altres, dins d'aquesta condició. Però repeteixo, ningú per estètica, en tot cas, per esperit.

Notícies relacionades

Dalí està més viu que mai

Twitter era una cerveseria de Múnic

L'herència que Dalí pot haver deixat a Barcelona és escassa. Isona Passola em va dir un dia: «Com ho fas tu al MACBA sense Picasso, Miró i Dalí?» Al MACBA, a Barcelona, tenim Picasso, Dalí i Miró en el nostre entorn urbà o -ara ja gairebé- metropolità. El Museu Dalí de Figueres és accessible en poc menys d'una hora gràcies als nous trens. Amb gran part de la seva obra escampada pels principals museus de tot arreu del món, Dalí és un dels primers artistes moderns globals, potser el més global després de Picasso. Les mancances econòmiques que allunyen la nostra capital de les grans exposicions històriques no ens haurien de limitar l'interès per descobrir obres, idees i fruits de l'esperit dels artistes que varen fer que el segle XX fos l'època en què es va proclamar una altra manera de relacionar-nos amb els objectes, les imatges i les paraules.

Vist des de la perspectiva de l'art contemporani, Dalí va ser un artista que va mantenir relacions molt ambigües amb el concepte d'avantguarda. Situat primer al centre del moviment surrealista, es converteix molt aviat en un artista ortodox. I l'ortodòxia no té lloc en l'art del present. L'ortodòxia no és productiva i fa l'art predicible. Probablement per això l'art ja no té res a veure amb l'estil, i gairebé tampoc amb l'estètica...