Síria i la nostra memòria
L'hivern del 39 va ser terriblement fred. No sabem com, però el 'tío' Clemente, militant anarquista al seu poble a Granada, va poder travessar les línies enemigues i va aconseguir arribar a Barcelona, gairebé acabada la guerra. Després, algú el va portar, juntament amb altres persones, fins a la frontera amb França, seguint les rutes per on l'exèrcit republicà i mig Espanya s'escapaven a l'exili. És probable que utilitzés algun d'aquells passos de contrabandistes entre les muntanyes que després van servir als fugitius europeus per fugir a Espanya durant la segona guerra mundial. El cas és que en el seu relat, hi havia un moment entre tràgic i còmic: una vegada a dalt del port, davant els seus ulls es va obrir un mar de muntanyes nevades, en un dia clar de gener. Quedar-se en un costat era una condemna segura, potser a mort, però passar a l'altre costat tampoc oferia cap garantia, ni tan sols d'arribar amb vida enlloc, caminant pràcticament descalços per uns Pirineus gelats.
Refugiats
Van decidir asseure's sobre les seves jaquetes, com si fossin trineus, i lliscar muntanya avall, sense cap altra orientació que fugir de l'horror que ja havien tingut ocasió de veure i patir. Com molts altres republicans, ell i els seus companys van acabar confinats als camps de refugiats que les autoritats franceses van improvisar en alguns pobles de la Catalunya Nord. Clemente i la resta no esperaven una alfombra vermella, però tampoc la vergonyosa acollida que la molt antifeixista 'République' els va preparar. Bé, de fet, no van preparar res més que el filferro i la vigilància militar, i milers de persones van haver d'estar a la intempèrie durant aquell hivern a les platges d'Argelers, Sant Cebrià o Rivesaltes, suportant la fam i la tramuntana. Molts anys després encara recordava, assegut al pati de casa seva a Granada i envoltat de nens que l'escoltàvem, com en una ocasió va entrar un cavall per la porta del camp i no va arribar viu a l'altre extrem.
Durant molts anys ens hem queixat de la resposta mesquina que França va donar davant l'emergència humanitària que la guerra civil espanyola va suposar. Una cosa era la no intervenció en un conflicte aliè, i l'altra el càstig que va imposar, per negligència, a les més de 400.000 persones que van travessar la frontera pel Nord, buscant l'empara d'una de les democràcies més consolidades del continent. Aquests dies estem veient, salvant les distàncies, una situació similar amb Síria, on ja són 2,3 milions de persones les que han fugit als països veïns. Per afegir-hi dramatisme, la meitat d'aquests refugiats són nens, que ara malviuen en campaments sense aigua ni sanejament, on fa unes setmanes ha arribat aquella neu que Clemente veia des d'aquella alçada. Suposo que es poden imaginar el que és passar l'hivern a les muntanyes turques sota un tros de plàstic.
Conferència de Ginebra 2
La resposta d'aquell país que veia com la seva gent rebia una segona humiliació a les platges del Rosselló és acollir 30 d'aquests refugiats. Ho heu llegit bé: 30 persones d'entre 2,3 milions, i com sempre, l'excusa és la crisi, com si Jordània, Egipte o la resta de països que els estan acollint tinguessin menys dificultats que nosaltres. Així es mesura la nostra solidaritat, aquesta serà la nostra oferta aquesta setmana a Ginebra 2, la conferència de pau sobre Síria. Com en el nostre conflicte bèl·lic, pot resultar confús per a un observador extern (o més còmode) saber quin bàndol és menys dolent que l'altre, però és evident qui són les víctimes d'una situació que sobrepassa de lluny tot el que havíem vist fins ara. Molt més que el conflicte dels Grans Llacs, i així ens ho confessava un observador directe de les dues tragèdies en una conferència a Barcelona, Marc Marginedas, setmanes abans que fos segrestat a Síria. Mentre l'alta diplomàcia fa els seus càlculs per decidir qui són els culpables, les víctimes segueixen allà, mirant-nos.
Aquests dies hem viscut la polèmica a Catalunya sobre si deixar entrar i tractar o no les armes químiques del règim d'al-Assad a Tarragona. Qui sembla segur que no entrarà al nostre país seran els refugiats: seguim sense veure cap iniciativa o resposta oficial amb un mínim sentit de la dignitat i de la vergonya pels damnificats d'aquest conflicte. Un bon amic em comentava fa poc que prepara una iniciativa per posar en contacte la gent que ha quedat atrapada dins del país i que necessita transmetre la seva situació a la resta del món. Comunicar-se i sentir la veu d'algú que escolta i s'interessa per tu des d'algun lloc, fixeu-vos quina manera tan fàcil de donar una mica d'escalf en aquest dur hivern sirià.
Societat civil
Em temo que tornarà a ser la societat civil la que farà alguna cosa en aquest sentit. Els ho devem a totes aquelles persones que estaven assegudes a la sorra d'Argelers i no s'explicaven com el món els havia donat l'esquena. A tots aquells que segur que pensaven que ells mai haurien deixat de donar la mà a persones en el seu estat i que mai oblidarien aquell moment, tan amarg, per actuar en conseqüència. Ells o els seus descendents, tan lluny com arribi el seu relat i la nostra memòria.
