Generació crisi

La primera investigació del Centre Reina Sofia sobre Adolescència i Joventut, promogut per la Fundació d'Ajuda contra la Drogoaddicció (FAD), ens presenta uns joves desencantats, confusos i que se senten enganyats. A Crisi i contracte social; els joves en la societat del futur ens assenyalen les seves opinions sobre importants qüestions de la situació actual.

Des que van començar a estudiar, la societat adulta va inculcar en ells la idea que la formació era la porta cap a un futur millor. I durant diverses generacions aquest ascensor social ha funcionat. Però ara el mecanisme s'ha trencat. El contracte social s'ha trencat. La contrapartida promesa al seu esforç no s'ha produït, ni sembla fàcil que es produeixi. Compten amb nivells de formació inigualables en la història d'Espanya i, no obstant, senten que encara no n'hi ha prou. Que el temps invertit en la seva capacitació no els ha portat a la Terra Promesa. La crisi s'ho ha emportat tot.

No obstant, i més enllà de la frustració i el pessimisme dels joves, l'estudi també aporta dades que ens poden permetre obrir la porta a l'esperança. Per una part, la disposició dels joves a seguir estudiant o a treballar aprofitant qualsevol oportunitat vull interpretar-la d'una manera positiva. Com una manera d'afirmar que són conscients de la situació i estan disposats a arremangar-se. Segons les dades, podem desterrar definitivament el gens original -i contraproduent- estereotip del ni-ni que dibuixava una joventut acomodatícia, consumidora, passota i desimplicada. Aquesta visió ja no és real. Verdaderament, la gran majoria dels joves no han estat mai així.

Avui dia la majoria dels joves viuen amb els seus pares no perquè els sembli el més còmode, sinó perquè no troben alternativa o possibilitats. No passen de tot, sinó que es troben desorientats i confusos. No vull presentar una visió idealitzada de la joventut, però sí afirmar amb rotunditat que són majoria els que s'esforcen i batallen de valent per llaurar-se un futur que realment tenen complicat.

Per una altra part, la majoria dels joves espanyols senten que està a les seves mans canviar les coses i es mostren disposats a fer-ho. Els nivells de compromís amb les coses comunes, amb la societat en general, han augmentat notablement. Saben que el futur depèn d'ells i volen assumir aquesta responsabilitat.

Són conscients que no estem davant una època de canvis, sinó davant un canvi d'època. Creuen amb certesa -i així ho afirmen en l'estudi- que mai gaudiran de la seguretat laboral de la qual van disfrutar els seus pares, que la qualitat de vida dels seus fills serà pitjor que la d'ells i veuen molt compromès l'Estat del benestar. Probablement tenen raó, almenys a curt o mitjà termini. Demanen, d'una manera molt encertada, que s'acosti al màxim l'època de formació al món laboral.

Però davant d'aquest horitzó només hi caben dues postures. L'abatiment o l'intent de superació sense lamentacions i sense girar constantment la vista enrere pel que s'ha perdut. I els joves majoritàriament opten clarament per l'acció. Gairebé el 50% creuen que s'han de recolzar moviments que propicien canvis profunds en l'actual sistema econòmic, social, polític i institucional; i el 30% es mostren convençuts de recolzar partits o moviments ciutadans que proposin reformes econòmiques, polítiques i institucionals però respectant bàsicament el sistema actual.

Notícies relacionades

L’error convergent

Talent Arena, formant talents digitals

Ara és el moment que la societat adulta aprofiti aquesta disposició i respongui amb la mateixa energia. En primer lloc, impedint que aquesta sensació generalitzada de desànim es faci crònica. Els joves han de percebre que comptem amb ells i que no pensem donar per perduda una generació. Que no pensem deixar a la cuneta de l'exclusió cap jove. Hem d'intentar per tots els mitjans que creguin en si mateixos i que s'impliquin com a part de la solució.

En segon lloc, hem d'escoltar-los, fer-los partícips. Habilitar els canals de comunicació necessaris per restaurar el diàleg intergeneracional, la confiança que, en certa mesura, la crisi ha dinamitat. Sota tot el que he comentat subjau un objectiu encara més bàsic: restaurar la confiança perduda entre joves i adults. Hem de recuperar un equip sense fissures per guanyar el partit comú que estem jugant per a la transformació social. Un cop més, la iniciativa torna a ser dels adults. Els joves han parlat, volen seguir opinant i estan disposats a implicar-se. Sens dubte, és una raó per a l'optimisme en l'escenari fosc en què ens trobem. No podem perdre l'oportunitat. Entre tots hem de mirar de trobar el camí. És el moment.