L'anonimat cultural de l'arquitectura

Aquesta absència de textos crítics i d'investigacions globals s'ha corregit bastant durant els últims anys. Va començar a les dècades dels 60 i dels 70, en què els professionals més joves obrien ponts cap a diversos grups culturals -Itàlia, Regne Unit, Zuric, França, els Estats Units- cada un dels quals arribava amb la seva càrrega teòrica i amb els deguts instruments -mediàtics o universitaris- per estendre l'àmbit de difussió. És el moment en què es formen diversos grups bel·ligerants, en què es publiquen noves revistes i en què les editorials engeguen una política de traduccions que ens arriben com a referència als últims episodis de l'arquitectura moderna.

Més recentment, encara, un canvi important s'insinua a Espanya: l'aparició de bastants grups d'estudiosos de l'arquitectura que s'hi enfronten des de posicions teòriques, que intervenen críticament, que acompanyen i alliçonen el nou públic, és a dir, que estructuren una cultura que fructifica en la superposició de la pràctica i l'anàlisi crítica entre la realitat i els models. Podem dir, doncs, que s'està reduint aquella mancança de corpus teòric propi, que denunciàvem al començament d'aquest ­article.

¿D'on prové aquest interès pels aspectes teòrics, crítics i, en definitiva, els objectius i mètodes de recerca i d'investigació? Penso que és fruit de moltes coincidències: major consciència cultural, recerca de reincorporacions d'activitats que tornin a centrar l'autoritat creativa. Però pot haver influït la crisi professional en què s'ha manifestat el fracàs d'un ofici que vol saltar-se les pròpies exigències morals, passant a ser un simple participant en la bombolla. Així es va entenent una manera relativament nova de fer d'arquictecte, exercint un paper prioritari d'investigador i d'intel·lectual compromès, que abans era un atribut de la mateixa autoritat acadèmica i social i que ara cal revestir-la amb un nou currículum acadèmic i una nova manera de participar en la so­ciabilització de la cultura arquitectònica.

Aquestes observacions sobre els nous rols de l'arquitecte han començat amb la lectura del text de la investigació d'Antón Capitel sobre Londres, ciudad disfrazada. És un exemple brillant d'aquesta tendència cap a la investigació històrica i social, feta en paral·lel amb l'activitat tradicionalment professional, acreditant solvència i qualitat professional.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

El llibre de Capitel és important perquè demostra l'eficàcia de l'actitud investigadora. És, abans que res, una descripció dels continguts successius dels estils arquitectònics que marquen la imatge de la capital britànica. I, a més, desenvolupa una idea que em sembla original i molt útil per a les possibles crítiques urbanístiques. En una ciutat sense estructura ben projectada i definida és l'arquitectura la que la fa llegible i finalment li dóna sentit.

Cada vegada més haurem de jutjar, doncs, l'obra d'un arquitecte no només pels resultats concrets sinó per la seva exigència d'investigació i per la seva manera d'utilitzar en l'obra arquitectònica les consideracions culturals fruit d'aquella investigació. Vull dir que l'arquitecte no pot tenir com a finalitat professional només la solució d'uns temes puntuals. Això ja ho fan els industrials, els promotors, els polítics intermediaris, atenent les intencions de les enginyeries, dels decoradors i dels equips de màrqueting on els arquitectes treballen en un anonimat cultural. El que cal vèncer és precisament aquest ano­nimat.