El pols pel retorn a l'armari
L'homosexualitat torna als titulars. Mal assumpte. Una pugna massa impúdica de tan llarga que resulta. En realitat, les persones homosexuals es troben encara en un estadi de lluita primigeni i per això la seva reclamació se cenyeix a una llista de drets, resumits tots en un desig de normalització, sense obrir el front conceptual o del mateix model social. Perquè encara són legió les persones que recorren a la psicologia per explicar l'homosexualitat, contemplada amb impostura com un fet més però exclosa sense parar per multitud de missatges i de comportaments, des dels individuals fins als governamentals passant pels de l'Església. La trampa no deixa d'estar en la direcció en què se situa el focus, i aquest sembla encallat.
Sortir de l'armari comporta admetre la condició de diferent per perseguir, acte seguit, fets normals, com el dret a casar-se, a adoptar o a una pensió de viudetat. Per conèixer en quin esglaó de la lluita es troben els homosexuals només fa falta atendre l'acció de les persones defensores de mantenir-los en l'anormalitat. I sense rascar massa es veu clarament que a aquest fet hi contribueixen moltes més actituds i persones de les desitjades i imaginades. Una podria ser la de considerar l'homosexualitat sota la mirada exclusiva i única de la sexualitat, quan, com succeeix amb l'heterosexualitat, l'atracció per una altra persona es mou bàsicament en el terreny de l'afectivitat, el sentiment i la recerca de seguretat.
La demonització soferta per aquest col·lectiu -observat com a problema social- durant la implosió de la sida no va ser un fet aïllat. La seva identificació i assimilació com a malalts encara continua. A l'estar atrapats en la intersecció de malalts (reals, potencials o imaginaris) es prolonga la seva singladura cap a la normalització i, per tant, cap a la integració com a subjectes actius de la societat. S'intenta explicar la seva existència sota el signe ja d'una malaltia -què si no ha declarat aquests dies monsenyor Fernando Sebastián Aguilar: «Deficiència que es pot arreglar amb tractament»-, i insinua sotto voce aquesta circumstància per impedir una vida normal.
Notícies relacionadesI quan alguns països aconsegueixen desprendre's de la banalització i de la compassió envers els «diferents» i aproven el matrimoni entre persones del mateix sexe es fa penjar sobre ells el dubte sobre la seva capacitat per gestionar la descendència. Negar-los l'adopció no és ni més ni menys que la conseqüència de la seva desqualificació com a persones normals. Relegades per qüestions sanitàries, després educacionals i laborals. Només s'activa la caixa de ressonància quan augmenta la confrontació del col·lectiu per qüestions penals o legals.
S'utilitza la religió per apartar-los, els governs es presten a donar cobertura a la diferència, la ciència recorre a la biologia (per descomptat, per explicar aquesta diferència) i la bastimentada sociocultural dirigeix el focus cap al diferent, que no pot desviar la llum cap al nucli real del conflicte, que, per descomptat, no és ni ell ni els seus drets. Així, ens trobem davant el televisor debatent si Pedro pot ser bon pare, quan ningú es planteja si María ho és, prenent amb aire de chirigota els clixés de les sèries i repetint la «sensibilitat» i el «bon gust» que tenen els gais. Elevant-los a la categoria antropològica per definir-los de grup o de subgrup. Futilitats que un dia esclaten en un institut de Gandia quan un adolescent resulta agredit per tres companys «pel fet de ser homosexual». Passàvem per aquí.