El llegat de Sandro Rosell
¿Com recordarà Sandro Rosell l'enciclopèdia del barcelonisme?
De petit vaig créixer al costat d'un pati on solíem jugar a futbol. Els partits acabaven 32-31 i només la falta de llum, la gana o els crits enfurits d'alguna mare marcaven l'hora abismal en què qui marcava, guanyava. Un dia va aparèixer un vigilant vestit amb una granota blava. Es va acostar al nostre partit, ens va prendre la pilota i ens va comunicar que allò s'havia acabat: hi havia normes noves. Gras, calb i lleig, li dèiem Blue Power. Durant anys vam idear complicades estratègies per evitar-lo i seguir jugant. Però quan apareixia, estàvem fotuts sense remei. La seva visió m'ha assaltat al preguntar-me com recordarà Sandro Rosell l'enciclopèdia del barcelonisme.
***
Rosell, Sandro. (Barcelona, 1964). Amb ell es va acabar la música.
Així de breu hauria de ser la seva entrada. Encara sense saber què dirà la Justícia dels seus variats i foscos tripijocs, la sensació és que se n'ha anat un 'killer' que va arribar al Camp Nou per demolir els pilars sobre els quals es va erigir el millor lustre de la història del club.
Hi va haver dos mandats en Rosell: en el primer, va conspirar amagat contra la intimidatòria presència de Guardiola, creador del gran Barça. La muntanya de títols i prestigi del subordinat va contenir el patró. El president va aconseguir agafar el timó del club al negar-se a fer fora Piqué i Cesc, abanderats de la bona vida al vestidor, i va firmar així l'adéu del Mite. Era el seu moment. I contra tot pronòstic, es va mantenir només durant un any i mig més a la poltrona. Potser la culpa va ser de la seva malaptesa. Potser del fet que es va creure intocable; de fet, ho era.
Va conspirar amagat contra la intimidatòria presència de Guardiola, creador del gran Barça
L'opinió publicada li va perdonar sense més problemes que colés Qatar Airways a la samarreta que sempre va estar neta i que només es va tacar per cedir espai gratuït a Unicef. Aquesta maniobra tan barroera de canviar Qatar Foundation per l'aerolínia va sorprendre pocs i es va veure lògica en temps de deute i misèria. Rosell tampoc va tenir més problemes quan es va saber que en la campanya del 2010 es va reunir i va pactar amb els Boixos Nois, que van tornar al Camp Nou i que tindrien avui la seva pròpia grada si no hi haguessin intervingut els Mossos. L'Intocable, ungit del retrògrad 'establishment' barceloní, va sortir indemne de l'escàndol.
En la campanya del 2010 es va reunir i va pactar amb els Boixos Nois, que van tornar al Camp Nou i que avui tindrien la seva pròpia grada si no fos pels Mossos
L'obra de demolició de Rosell es va centrar en quatre grans eixos: agermanar el Camp Nou amb la satrapia qatariana; abordar la construcció o remodelació de l'Estadi en qualsevol projecte amb prou quantitat de zeros; desterrar Guardiola i el cruyffisme; i fitxar Neymar, possiblement com a primer acte del pla per fer fora Messi, pla que Faus va delatar amb unes declaracions que van ser qualsevol cosa menys un error. A l'espera que comencin a parlar els jutges, cadascú és lliure de tenir les seves pròpies creences i conviccions sobre el perquè d'aquest full de ruta. La voracitat mostrada per Rosell al Brasil ha convençut molts que darrere de tot això hi podria haver un interès econòmic personal. Potser el temps i la justícia ho aclariran.
Del que no hi ha cap dubte és que el que Rosell va assajar va ser una involució a l'edat de plom del barcelonisme, a les èpoques en què el poder omnímode del club s'exercia amb estil obscurantista des d'un despatx del carrer d'Urgell. Lliure de Guardiola, va deixar Zubi de florero i es va enemistar amb els capitans del millor Barça de sempre --i amb La Bèstia Parda--. Potser mai coneguem la naturalesa del seu pacte amb Tito Vilanova, però no hauríem d'oblidar aquell "a mi em donen una plantilla i jo l'entreno", una renúncia al terreny guanyat 25 anys enrere per un senyor que es deia Cruyff, que li va dir al seu president que “no en tenia ni puta idea” i que tot el poder esportiu era seu. La desgràcia va portar al Camp Nou el Tata, un bon home amb aspecte i rang de professor substitut de gimnàstica. El poder, efectivament, es va desplaçar de la gespa a la tribuna.
El que Rosell va assajar va ser una involució a l'edat de plom del barcelonisme, a les èpoques en què el poder omnímode del club s'exercia amb estil obscurantista
I és clar, les conseqüències no van trigar a aparèixer sobre el verd: en pocs mesos el futbol va perdre la seva excel·lència, cosa en part lògica tenint en compte que la immensa majoria del vestidor ha guanyat més del que mai va somiar. Però el pitjor de l'assumpte va arribar amb el discurs institucional a l'hora de valorar aquest futbol. Un cant a la mediocritat. Sense ambició, sense bellesa, sense esperança. Ara l'important era guanyar, 1-0, gol de Carrasco després d'un aldarull a l'àrea petita. Com si el futbol de toc i a l'atac no fos l'única cosa del món que de veritat ens fa únics i reconeixibles, com si no fos aquest l'únic camí que ens va portar al cim. Rosell ens va prendre el foc, va aconseguir dessacralitzar el nostre joc i tancar-lo a les àrees: 'Sí, miri, ¿se'n recorda vostè de Ferran Adrià? Ja no treballa aquí, era un merda, ara posem calamars refregits, però alerta, són autèntics calamars refregits since 1899'. De nou el resultadisme: Rosell es va portar com un digne membre del Pont Aeri, ja que ningú va fer tant per acostar el millor Barça de sempre a l'infumable 'Madrí' de Mourinho.
Rosell va emprendre aquesta formidable obra d'enderrocament permetent-se excessos estètics que parlaven del seu bressol, els seus valors i de l'equip del qual s'havia envoltat. Víctima d'ells va caure gent com Abidal o Mickael i vam assistir al grotesc espectacle de veure'l enfundat en una disfressa d'equànime governant quan va llançar la junta de Laporta als tribunals. Fruit de les seves maneres de l'alta burgesia i d'aquesta barreja d'horror i sorpresa pel 'poble' va créixer aquest govern de les enquestes que el va caracteritzar fins als seus últims dies. I tot això amanit de pornogràfics actes de culte i homenatge a Josep Lluís Núñez, delinqüent condemnat, fruit de la inclusió en la seva Junta dels nuñistes més il·lustres del lloc --el circ complet: penyes, Boixos, portaveu amb melena i ¡sí, fins i tot un descendent legítim de Nicolau Casaus!--.
Enfundat en una disfressa d'equànime governant, va llançar la junta de Laporta als tribunals
De Rosell es pot dir que el fil conductor del seu mandat mai va ser construir res, ni guanyar res, ni cridar cap gol. El temps de Sandro va ser un temps de destrucció, la seva pulsió primigènia va consistir a prendre-li el club als de la pilota i el peto suat i entregar-lo als prínceps de la foguera de vanitats de la Barcelona 'upper'.
Notícies relacionades***
Una figura enfundada en una granota blava s'acosta al grup de nois. Armat com sempre amb escombra i recollidor, els ordena amb veu potent que li donin la pilota. Però aquest 23 de gener passa una cosa inesperada: els xavals diuen que nanai i comencen a passar-se-la els uns als altres, en un rondo d'alt risc; el malvat no els agafa. Pel ressò del pati --tac, tac, tac, tac-- s'endevina que la simfonia pot tornar a sonar.
