La llei de l'avortament
Molt més que parir
El que es debat amb el canvi legislatiu no és la maternitat, sinó l'eliminació d'una llibertat
La inoportuna iniciativa del senyor Gallardón ens obliga a tornar al debat sobre l'avortament, el dret a la vida, el dret de les dones al propi cos, a decidir. Temes que caldria poder debatre per confegir una mirada de futur, i no de passat, com està succeint. Una mirada que ens permetés d'entendre què vol dir la maternitat en una societat on les persones poden tenir un cert control sobre la seva vida, sobre el seu desig, sobre la seva família. Per primera vegada a la història, des de fa uns quants anys ser mare ja no és un fet estrictament natural, que depengui d'un instint, el de reproducció, ajudat del potent esquer de la sexualitat. Avui, sortosament, podem controlar els embarassos i deslligar la sexualitat de la reproducció -bé, mentre no se'ns prohibeixi, és clar, que tot pot arribar-. ¡Meravellós! Per fi tenim una mica de poder damunt la nostra capacitat reproductiva, i ens podem preguntar què volem i què no, i què implica tenir criatures.
I és així com apareix un punt de vista ben diferent: la maternitat es converteix en un projecte humà. Els animals es reprodueixen per instint, i el vincle entre generacions es trenca de pressa; reproduir la vida humana és molt més complex. Els pocs casos que es coneixen de criatures salvatges mostren que no s'arriba a la condició humana si no hi ha algú que transmeti no només la vida, sinó també la vida humana, cada vegada més allunyada de l'instint. Ser una persona només s'aconsegueix si algú no solament ens ha parit, sinó que ens ha estimat, ha tingut cura de nosaltres, ha vetllat els nostres passos durant un munt d'anys, ens ha traspassat una llengua, unes normes, la pertinença a una família, a un grup social, a unes tradicions, a un país. Si algú ens ha transmès el gust pel coneixement, pel treball, per la solidaritat. Si algú ens ha ensenyat a estimar, a donar un sentit a la vida. Si algú s'ha abocat totalment per convertir l'animaló acabat de néixer en un ésser social.
Sense aquestA cura, aquesta transmissió, la vida difícilment arriba al nivell d'allò que podem considerar humà. Veiem sovint persones que no n'han pogut gaudir; sí, algú les ha parit, però després no els han donat allò que necessitaven per viure una vida digna. El resultat és la marginació, el patiment, la dependència, la malaltia, sovint. ¿És això la vida que s'ha de donar, és aquest el dret que té el nasciturus, la vida que li vol garantir, costi el que costi, el ministre Gallardón, fins i tot si no hi ha les condicions per assolir-la?
És terrible comprovar que l'Església, que teòricament veu els éssers humans com a éssers superiors, posseïdors d'una ànima immortal, concep el naixement com un fet purament animal. ¿T'has quedat embarassada? ¡Doncs toca parir! I d'això se'n diu «defensa de la vida» sense tenir present que donar la vida exigeix un compromís, implica molt més que un fet tan erràtic com una relació sexual. Si no hi ha aquesta voluntat no s'està oferint realment una vida digna, s'està gestant una criatura que haurà de viure un immens sofriment. Ser mare és molt més que haver-se quedat embarassada: és confegir un projecte per sempre, segurament el més extraordinari que es pot contreure, però que exigeix una altíssima dedicació. Si ho mirem des del punt de vista de què vol dir avui dia ser un ésser humà, crec que es pot afirmar que si no hi ha aquest projecte personal, no hi ha naixement possible. Hi pot haver un fetus, però no un projecte humà. I no sempre ni tothom vol o està en condicions de poder assumir aquest projecte.
Lamentablement, tot això no es té en compte a l'hora de legislar sobre l'avortament. El PP demostra que segueix considerant les dones estrictament com a femelles, paridores de grat o per força. Si convé, després la societat ja vetllarà per aquesta pobra criatura no desitjada. No, senyor Gallardón, ni vostè pot substituir la feina d'una mare ni té cap ganes de fer-ho. La pobresa infantil està creixent d'una manera alarmant amb el seu Govern. ¿És per morir de gana que la vol fer néixer?
De fet, no estem reflexionant seriosament sobre la maternitat, ni, menys encara, sobre la paternitat. Allò que realment s'està debatent a través del nou projecte de llei no és el dret a la vida, sinó deixar clar qui mana. Defensant les posicions de l'Església, aquest ministre, com tots els altres, vol imposar la seva voluntat, i prou. Qualsevol forma de llibertat els inquieta, perquè sempre suposa una rebel·lió contra el seu domini. Tot això, malauradament, en nom de qui menys es pot defensar: el nasciturus, que no pot opinar sobre la mare que necessita ni sobre la vida que se li prepara.
