L'estrany cas de l'hipertens cardenal Sebastián
Va ser en els anys seixanta la gran esperança progressista de l'Església postconciliar i ha acabat sent l'enorme decepció dels qui un dia van confiar en l'esperit de renovació del Vaticà II. Ens referim a Fernando Sebastián Aguilar (Calataiud, 14-12-1929), arquebisbe emèrit de Pamplona i recentment designat cardenal pel papa Francesc. Ha plogut molt, més ben dit, ha diluviat quantitat, des dels temps en què pontificava amb atreviement com a professor de Teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca, de la qual va ser rector del 1971 al 1979. Llavors, aquest religiós claretià no tenia inconvenient a vestir americana i corbata i a defensar tesis que escandalitzaven els clergues conservadors, com, per exemple, un enfocament nou de la confessió.
Taranconià convicte
En els últims anys del franquisme i primers de la transició política, Sebastián va sere un col·laborador molt estret del cardenal Vicente Enrique i Tarancón, fins al punt d'haver participat en la redacció de la cèlebre homilia taranconiana pronunciada el dia de la coronació de Joan Carles de Borbó. En el sermó, entre altres coses, es demanava al Monarca que fos “el rei de tots els espanyols sense privilegis ni distincions [...]; un regne de justícia en què càpiguen tots sense discriminacions.”
Sebastián havia reunit tal fama de roig que li va costar Déu i ajuda arribar a bisbe. En expressió textual de Tarancón, el seu gran valedor, “els amics suaran la cansalada” perquè fos promogut a bisbe de Lleó el 1979, cosa que va comportar que abandonés el món universitari. Abans de ser nomenat arquebisbe coadjutor de Granada el 1988, va ser secretari general de la Conferència Episcopal presidida per Gabino Díaz Merchán, un altre home de la plena confiança de Tarancón. Va ser a l'arxidiòcesi granadina on Sebastián ja va mostrar les urpes ultraortodoxes al escapçar sense contemplacions diversos professors jesuïtes partidaris de la teologia de l'alliberament. Perquè una cosa era defensar, com defensava ja el 1975, que no s'ha d'identificar “la missió del cristià en el món amb el compromís revolucionari marxista” (prova que això de roig sempre va ser una exageració) i una altra de molt diferent la d'aniquilar teòlegs molt respectables.
Plena llibertat amb el PP d'Aznar
Malgrat que Sebastián va anar inclinant-se cada vegada més cap a postulats conservadors, no va aconseguir el 1999 el suport suficient per a la presidència de la Conferència Episcopal, que va guanyar Antonio María Rouco Varela. Instal·lat des del 1993 al capdavant de l'arxidiòcesi de Pamplona, va ser arran de la victòria del PP de José María Aznar en les eleccions de 1996 quan Sebastián es va sentir més còmode. “Per primera vegada després de molts anys –va proclamar el 1997–, l'Església espanyola viu en plena llibertat, en una societat prou lliure i democràtica, sense suports privilegiats, però també sense especials pressions ni restriccions.” No obstant, com el maligne no descansa, va haver de plantar cara al desviacionisme de dos autors catòlics que oferien la seva visió personal sobre l'Eucaristia i la penitència. Els mitjans de comunicació navarresos es van fer ressò del que alguns fidels catòlics van qualificar planerament de censura. A aquelles altures de la seva experiència episcopal, Sebastián ja no dubtava de la veritat absoluta.
¿Control de natalitat? “Procediments naturals, cada vegada més perfectes i eficaços.” (1995)
¿Preservatius? ¿Sida? “La relació sexual exclusivament dins del matrimoni és la millor prevenció, encara que la majoria de les campanyes no ho vulguin dir. O l'abstinència o la fidelitat.” “Quan les persones no accepten la doctrina catòlica, el preservatiu es pot usar com a profilaxi.” (1996) Naturalment.
¿Parelles de fet? “Entregar el destí d'un nen o d'una nena a una parella de fet és posar aquesta vida en una casa sense fonaments, sense consistència.” (2000)
“El laïcisme romàntic i radical” de Zapatero
Amb l'inesperat triomf del PSOE el 2004, la sensació de llibertat experimentada per Sebastián amb el PP es devia trencar bastant. Malgrat que el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va tractar l'Església catòlica amb respecte i deferència (fins i tot la va alleujar econòmicament a través de l'IRPF), l'encara arquebisbe de Pamplona no es va estovar el més mínim. Alhora que acusava Zapatero de “laïcisme romàntic i radical,” el juliol del 2004 va redactar una carta pastoral denunciant que “els governants actuals volen una Espanya laica, on la religió sigui, com a màxim, una afició privada.” Dos anys després, els seus laments es van incrementar: “Fa la sensació que el laïcisme bel·ligerant ens persegueix per tot arreu.”
Per marcar distàncies, almenys en la forma, va rebutjar que els bisbes fessin acte de presència en les mobilitzacions contra la llei d'educació socialista, encara que les recolzava. En vigílies d'una marxa convocada a Madrid el novembre del 2005, va sortir al pas per dir que no havia de convertir-se en “la manifestació dels bisbes.”
A favor de votar la Falange
Per si els antics seguidors del Sebastián progressista no se n'havien desencantat prou, va arribar la bomba polític el 2007, mesos abans de les eleccions locals del 27 de maig. Ni més ni menys que va demanar el vot per a partits d'ultradreta amb aquestes paraules: “Avui a Espanya hi ha alguns partits polítics que volen ser fidels a la doctrina social de l'Església en la seva totalitat, com, per exemple, Comunión Tradicionalista Católica, Alternativa Española, Tercio Católico de Acción Política y Falange Española de les JONS. Tots ells són tinguts en poca consideració [...], encara que sí que podrien arribar a entrar en aliances importants si aconseguissin el suport suficient dels ciutadans catòlics.” I va deixar l'espoleta de la bomba per al final: “Els grans partits, els que regeixen la vida social i política, són aconfessionals, alguns radicalment laics i clarament laïcistes.”
Veure-ho per creure-ho: un bisbe taranconià reclamant el vot per als feixistes de Falange que en altres temps havien cridat “Tarancón al paredón.”
Eutanàsia, avortament i homosexualitat
Una vegada jubilat, Sebastián ha continuat endurint el seu llenguatge. Algunes opinions recents han estat provocadores pel seu to més feridor que evangèlic. Vegem-ho.
–“Jesús no va tenir cures pal·liatives, però la seva mort va ser absolutament digna.” (Març de 2008)
“Totes les dones que volen avortar el que busquen és treure's del mig els seus fills per disfrutar de la vida [...] Rubalcaba, en lloc d'atacar el PP, el que ha de fer és preguntar a les dones si es veuen amb el dret de matar el seu fill per encàrrec, és a dir, en una clínica.” (15 de gener de 2014)
“Amb tots els respectes dic que l'homosexualitat és una manera deficient de manifestar la sexualitat, perquè aquesta té una estructura i un fi, que és el de la procreació. Una homosexualitat que no pot aconseguir aquesta finalitat està fallant. Això no és un ultratge per a ningú. En el nostre cos tenim moltes deficiències. Jo tinc hipertensió, ¿m'he d'enfadar perquè m'ho diguin? És una deficiència que he de corregir com pugui.”
Notícies relacionadesDoncs ja veuen. A l'hipertens monsenyor se l'ha premiat ara amb el cardenalat. I ho ha decidit un papa que ha demanat reiteradament que els bisbes parlin més de misericòrdia que d'imperatius morals. Sebastián s'ha apressata a deixar clar: “El nomenament significa que vaig pel bon camí.”
Els designis del Vaticà són, sens dubte, inescrutables.
