Junqueras no escarmenta

Oriol Junqueras ho ha tornat a fer. Ha tornat a insinuar la possibilitat d’aturar l’economia catalana si les coses no rutllen com ell creu que han de rutllar. Crec que s’equivoca de ple. Aquest noi deu haver oblidat aquella frase omnipresent en les converses amb els infants: “Nen, amb les coses de menjar no s’hi juga”. I si no la ha oblidat, no la té present en la seva activitat política quotidiana. Diuen que Junqueras és historiador, coneix el passat; d’acord, és potser per aquesta raó que hauria de ponderar molt més les conseqüències de les iniciatives i aventures polítiques mal forjades. Conseqüències que no sols afecten i posen en evidencia els seus promotors sinó que, sovint, repercuteixen negativament en la societat que els envolta. Sobre la terra cremada esdevé molt difícil tornar a conrear. Dur les situacions al límit no garanteix l’èxit, ans al contrari, sovint trenca ponts i tanca camins de futur.

Diuen que la gent més sensata del món empresarial li va fer avinent el seu enuig davant la nova verbalització de la proposta d’aturar Catalunya. M’expliquen que ja son molts els analistes que posen cara de sorpresa davant de les paraules del senyor Junqueras. Però què hi farem, ell és així. Cadascú esdevé propietari de les seves paraules i opinions, també de les seves repercussions.

L’advertiment-amenaça del cap de colla republicà li deu haver semblat a molta gent una mena de reencarnació del vell sindicalisme revolucionari més agosarat dels anys trenta. A altres ens sorprèn. No arribem a entendre com ERC –si pretén ser d’esquerres, és clar- davant de les retallades, les privatitzacions, el desmantellament del estat del benestar i els pressupostos de CiU calla i atorga. Per a una formació progressista, en aquests fets, hi ha més motius per cridar la vaga general que en qualsevol altre. O no?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tornem a la història per uns instants. Poc abans de les eleccions del mes de febrer del 1936 Joan Garcia Oliver, en nom de la CNT, va contactar amb el secretari de Lluís Companys, Josep Antoni Trabal per tal que l’acció d’ambdues formacions no s’interferissin negativament. En aquell moment històric –Companys era a la garjola - la pregunta del dirigent llibertari als membres de ERC va ser tan clara com ho pot ser en l’actualitat. Els hi va dir: "ERC és un partit governamental?". 

Eterna pregunta, incerta resposta.