El final d'ETA
¿I si parlem de reconciliació?
Encara que necessita temps i una reparació de les víctimes, el perdó és indispensable a Euskadi
El 28 de desembre del 2013 el col·lectiu de presos d'ETA (EPPK) feia públic un comunicat pel qual, d'acord amb les recomanacions del Fòrum Social d'Euskal Herria, decidia sumar-se al rebuig a la violència («a partir d'ara (...) utilitzarem vies i mètodes polítics i democràtics (...) i renunciarem a l'ús del mètode utilitzat en el passat») i admetia la legalitat penitenciària i la reinserció individual («podríem acceptar que el nostre procés de tornada a casa (... ) s'efectués utilitzant els mecanismes legals... [i que aquest] es faci de manera escalonada, mitjançant compromisos individuals i en un temps prudencial»). També es reconeixia «el patiment i el dany multilateral generat com a conseqüència del conflicte». Ras i curt, que l'EPPK acceptava els requisits de la via Nanclares: rebuig a la violència, reconeixement dels danys causats, acceptació de la legalitat penitenciària i reinserció individual dels presos.
El 4 de gener passat, en un acte a Durango, 63 presos excarcerats per la derogació de la doctrina Parot se solidaritzaven amb el comunicat de l'EPPK, reafirmaven la decisió d'ETA de «deixar definitivament les armes», acceptaven tota la seva «responsabilitat en relació amb les conseqüències del conflicte» i mostraven el seu compromís «amb el nou escenari polític obert després de la iniciativa de l'esquerra abertzale». L'acte fou condemnat per l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) i els sindicats policials i criticat pel PP, el PSOE i UPD. Quatre dies més tard, la Guàrdia Civil desmantellava el Grup de Coordinació (KT, Koordinazioa Taldea) amb la detenció de vuit advocats acusats de pertànyer a ETA i de ser els encarregats del control dels presos i de fer-los arribar les instruccions de l'organització armada. Tres dies més tard tenia lloc a Bilbao una gran manifestació, convocada pel PNB i Sortu, sota el lema Drets humans. Solució. Pau, per reclamar l'acostament dels presos.
Finalment, el 19 de gener, el diari Gara difonia una comunicació interna del comitè executiu d'ETA en què es reafirmava en «l'abandonament de la lluita armada». Alhora, la presidenta del PP basc, Arantza Quiroga, afirmava que ETA estava derrotada i que els governs espanyol i basc havien de liderar aquest procés per evitar que ho fes l'esquerra abertzale. En suma, tots aquests moviments evidencien que s'ha arribat al final d'ETA i que s'ha entrat en la fase postviolenta del conflicte, en què els cavalls de batalla són el tema dels presos i el relat que quedarà de les més de quatre dècades de violència, sense oblidar les víctimes del conflicte.
És ara quan prenen sentit veus que des de fa uns anys treballen per fer possible la reconciliació d'una societat fracturada per la violència. Entre aquestes veus destaca la del bisbe emèrit de Sant Sebastià Juan María Uriarte, que el 1998 va ser mediador en les converses entre la direcció d'ETA i el Govern de José María Aznar i que en un treball recent (La reconciliación, Santander, 2013) reflexiona des de les bases del pensament cristià sobre aquest concepte. Convé retenir algunes observacions.
La reconciliació és un acte de llibertat que no es pot imposar per decret: en el cas de les víctimes és un dret individual apostar per la reconciliació amb els responsables del dolor patit, però mai una obligació atès el dany irreparable a què s'han vist sotmeses.
Notícies relacionadesÉs convenient fonamentar la reconciliació en conceptes sòlids, èticament contrastats i acompanyats de mesures (veritat, justícia, perdó i diàleg) que desbrossin el camí de la convivència pacífica en una societat trencada per la violència. Cal, no obstant, un temps per passar del «patiment al dolor». El perdó, per tant, necessita temps i una reparació prèvia de les víctimes, però sense un «perdó difícil i generós no és possible l'autèntica reconciliació», rebla el bisbe Uriarte, que alhora reclama a ETA el seu desarmament i la seva dissolució, al Govern que «dulcifiqui» la política penitenciària i a totes les víctimes que s'esforcin a perdonar.
No serà fàcil la reconciliació, però és urgent per garantir el futur. I, per tant, les bases cal començar a bastir-les des d'ara mateix (reunions entre algunes víctimes i presos d'ETA com les que han tingut lloc a la presó de Nanclares o entre familiars de víctimes d'ETA i dels GAL). Fóra bo que aquest camí no fos obstruït ni per motivacions polítiques ni per finalitats partidistes -com ara amb insinuacions equiparant la violència viscuda a Euskadi amb una inexistent fractura de la societat catalana provocada pel procés independentista- o jurídiques, com ara mantenir a la presó algunes de les persones que més han fet pel gir polític de l'esquerra abertzale.
