La vida alegre d'una escriptora ni mileurista

CONSEJO (SOBRE)SALIENTE:(SOBRE)SALIENTE ho faig pensant com si l'hi digués a la meva neboda de 3 anys, ¿d'acord? Els diria que no provin l'heroïna, que llegeixin molt, i que facin cas a les mares, encara que empipi, perquè després ve el "t'ho vaig dir" i altres retrets i això empipa molt.

Ainhoa Rebolledo (Santiago de Compostel·la, 1987) s'ha posat un jersei nadalenc per a la nostra entrevista vermut en un bar de Gràcia, el barri on viu. "¿Us agrada?" , pregunta. I gairebé no ens dóna temps de respondre, perquè ella soleta ja està navegant en una altra conversa diferent en qüestió de pocs segons. En realitat, li importa un rave, la resposta. Reprèn la conversa del jersei de rens. I se'l treu. "Mira, millor amb ratlles". I continua, a la seva. Porta ulleres –és una 'gafapasta' gallega, amb poc accent, que ha viscut entre Madrid, Lió i Barcelona–, i somriu. Somriu molt. "Ara somriurÉ molt fort perquè el cambrer ens atengui d'una vegada", diu estirant la mandíbula i mirant fixament el senyor del bar. Intenta posar actitud de dura, però no es pot treure la cara de simpàtica. El senyor del bar, finalment, ens fa un gest amb la mà. El seu experiment social ha fet efecte. Bé, bé.

Hàbits

En el que dura un parpelleig –o en menys del que triguen a portar-nos el sifó– Ainhoa ens ha fet un microbalanç del seu any ("he anat molt a la Filmoteca, he llegit molts llibres, he vist moltes pel·lis i he estat molt feliç"); ens comenta que s'acaba de llegir Lolita, de Nabokov, i s'exculpa una estona per haver trigat tant a llegir-lo. Maleït sia, "ja sé que vaig tard". ¿I a qui admires, Ainhoa? "A qui admiro o a qui envejo? Perquè és  el mateix, ¿no?" I ens contesta que Miranda Makaroff Miranda Makaroff"perquè és l'única dona espanyola que conec que fa el que li surt del cul i viu d'això".

Com a bona noia que és freqüenta bars, el seu Foursquare 'bodeguil' la delata (Bodega Casas>Bodega Iturre>Bar Pepe>Bar Tomás, etc.), no triga gens a posar-se a salvar el món. Blasfema alegrement contra el ministre Gallardón i la nova llei de l'avortament i confirma que "les Femen són totes unes guapes, encara que han tingut el seu efecte en els mitjans".

Després d'uns quants "que malament que està tot", "Espanya, quin drama" i algun "ai, Jesús", sense ser ella res d'això, admet que se sent afortunada per tenir 26 anys i feina en una editorial gran. A més, li sobra temps per escriure el que li dóna la gana en portals com elbutanopopular,  blisstopic (aquí li diuen "la tia" més fresca de la literatura espanyola), Norma Jean MagazineNorma Jean Magazine, i mantenir viu aquest blog diari anomenat "Let’s pretend we were drunk", espai de culte ple de majúscules, referències cinematogràfiques i literàries, viatges bojos a Berlín i coses que només entenen ella i dues o tres persones més.

Llibres

Però a més de tot això, Ainhoa ha publicat dos llibres:  "Mari Klinski" (Honolulu Books, 2012) i, més recentment 'Tricot' (Principal dels llibres, 2013). D'aquest últim, 'Tricot', se n'ha dit parlat, moltíssim. És una espècie de 'rara avis' de la literatura contemporània que ni els mateixos llibreters saben gaire com caram catalogar. I atenció: pròleg del cineasta Nacho Vigalondo i epíleg del rar-entre-els-rars Didac Alcaraz per a alegria de tots.

A més, que Didac (persona que cal seguir a Twitter Twittersi es vol ser una mica feliç) també ha fet els títols de cada microcapítol a base de tuits propis i, això, lectors, és impagable. Per a sorpresa de tots, 'Tricot'l'han catalogat a la Fnac a la secció de literatura juvenil-infantil i, a Ainhoa, la idea en potència d'imaginar-se una nena de 12 anys llegint el seu llibre la inquieta i li encanta alhora. El llibre tracta la vida desesperada d'un grup de noies de vint i tants culturetes que ella bateja (èpicament) com la "Lliga de Les Dones Extraordinàries", que s'expliquen la vida, els desamors i altres tragicomèdies molt del segle XXI mentre es dediquen a teixir en una llibreria de Barcelona. Tot basat en fets reals, és clar, i això el fa interessant.

És una espècie de Girls (la sèrie de Lena Dunham) en versió literària hardcore. El que Ainhoa escriu, a vegades, poden semblar un grapat d'idees inconnexes, frases que xisclen, que t'increpen, i reclamen la teva atenció amb rigoroses i estratègiques majúscules. Ainhoa sense filtres: escriu "tal com raja" (si ens posem catalans) però el més meravellós de tot és que el conjunt té molt sentit. "'Tricot' neix arran d'una relació amb un home que em va posar trista", explica ara contenta i rehabilitada, i també a través de les experiències --algunes de traumàtiques, altres no tant-- de les seves millors amigues que, per cert, són fàcilment reconeixibles en el llibre i que van tenir la còpia de l'exemplar abans que tothom per donar-hi el vistiplau.

Però Leopoldina Roble i Crisis Carballo, tan simpàtiques elles, van donar el beneplàcit a tot molt fàcilment. Perquè una altra cosa potser no, però Ainhoa sap ventilar les desgràcies (alienes i pròpies) amb gràcia. "El llibre m'ha servit com a teràpia per relativitzar-ho tot. Ara quan em trobo amb tios gilipolles em diverteixo i només penso que és una pena haver publicat ja 'Tricot' i que ells no hi surtin". Fa una ganyota divertida de resignació i canvia de tema a la velocitat de la llum. Sobre 'Tricot', també parla molt bé de l'equip de premsa (Argumentaria), contractat per l'editorial, i que ho va donar tot perquè 'Tricot' fos a tot arreu i van tancar diverses entrevistes amb EFE, Ràdio Nacional o 'La Vanguardia' (i també diari 'Ara', 'Le Cool' o Catalunya Ràdio). Atenció: el mateix equip de premsa és el que porta el llibre de Belén Esteban, així que vostès mateixos lliguin caps i tot el que vulguin.

La tercera novel·la

Ainhoa està embarcada ara en la seva tercera novel·la i reconeix que aquesta és la primera que ha començat ella, per si mateixa, sense que cap amic/conegut l'hi hagi proposat, com les anteriors. I ser escriptora als 26 anys, doncs té el seu què. "A menys que siguis un escriptor molt guai com Vila-Matas, que pot escriure sobre el fracàs des de la seva casa de Pedralbes (referència al llibre 'Aire de Dylan'), el més normal per a una 'nimileurista' com jo és que durant la setmana anoti frases soltes en una llibreta i els caps de setmana em posi a escriure més seriosament". Sacrifica dissabtes d'Apolo (drames barcelonins, volum 1) i sessions de concerts (drames barcelonins, volum 2) per després maleir-se si no li ha sortit res de bo.

Que sí, que és clar, que l'ideal seria una altra cosa, ella ho sap: poder esmorzar, perquè Ainhoa és de les puristes a les que els agrada llevar-se d'hora i comprar 'El País' els diumenges al matí, prendre's un cafè, anar a la biblioteca, llegir-se una ració de llibres de Kafka, veure alguna pel·li i després ja, si de cas, posar-se a escriure. Però no. La seva realitat és una altra, més difícil i probablement menys romàntica, però ho porta molt bé. "A mi això que diu alguna gent de tant de bo em toqui la loteria per deixar de treballar, jo no, que llavors és quan et tires a l'heroïna --fa broma, o no tant--, jo vull seguir amb la meva vida, treballar molt i tornar a la nit i dormir, i ja està". Aquests són els seus plaers mundans, mireu. La felicitat s'ha d'assemblar a això.

El futur

En deu anys es veu escrivint. En fi: que li paguin per escriure el que a ella li agrada i totes aquestes coses que, avui, semblen impossibles. Aquest és el repte. I és una cosa que ja tenia molt clara de petita: "ser escriptora". I amb 7 anys apuntava maneres. Ara, a les noves generacions de futurs escriptors, recomana (amb l'autoritat que li atorga haver escrit un parell de llibres i amb la desimboltura que la caracteritza) apuntar-se a un 'reality' de Telecinco. Bé, això mateix va deixar anar en una entrevista per al 'Diario de Burgos' i bé que va colar. Amén, Ainhoa, amén.  

Continua xerrant sense parar. Ainhoa és una metralleta de preguntes i respostes, recomanacions, consells i advertències lacòniques ("compreu-vos l'abonament de la Filmo, per l'amor de déu, que és una ganga"). I tot transcorre en dècimes de segon com un accident bonic. En persona, són ella i els seus tuits en viu (@ainhoareb) disparant-te molt de prop. És més, l'última vegada que vam quedar, mateix lloc, mateix nombre de begudes, va portar un tuit apuntat en un tovalló. I de moment hi ha Ainhoa per a estona, almenys aquí, a Barcelona. "Llevat que  arribi la secessió i em deportin, jo em vull quedar aquí. Madrid és massa divertida, però a Barcelona hi ha més riquesa cultural. Crec que la gent no surt tant de nit, perquè els catalans es dediquen a llegir tota l'estona". Reflexiona una mil·lèsima el que acaba de dir i es reafirma en la seva sospita.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I, després, es posa a riure. "Parlo seriosament". Ella, consumidora nata de cultura al 1000%, de les que posa "assistiré" a actes de mil i un tipus, assídua al CCCBCCCB (com si fos a casa seva), té clar el futur de la cultura. "¿El futur de la cultura? Sí, sí, el tinc. Però no és meu. La idea l'hi vaig sentir a Beatriz de Moura (editora de Tusquets). Diu que la cultura serà gratuïta, però serà un altre tipus de cultura. No hi haurà més Nabokovs. Tot serà més efímer, perquè no hi ha tant de temps". Després de deixar-ho anar, es queda tranquil·la, ens mira als ulls i afegeix un reconfortant: "Però, tranquil·les, que tot sortirà bé". I així s'acaba tot. Ainhoa és un remolí, un disbarat inspirador. S'acomiada i ens abraça. "¡Ens veiem al gener, que ho hem de petar contra la reforma de l'avortament!". Se'n va a la seva terra, a Santiago de Compostel·la, a passar el Nadal. ¿Us la imagineu en el sopar de la Nit de Nadal? Nosaltres sí, i tant de bo una Ainhoa a cada casa.

Recomanacions 'gafapastils'

Blogs/webs que segueix Ainhoa Rebolledo: El butano popular, no perquè hi escrigui ella --que també, però no--. Aquí pots llegir infinitat de coses que encara no s'han inventat i històries per no dormir d'una colla d'autors (desconeguts per al gran públic), però la mar de macos ells. Patrulla de salvación, un blog que escriu un tal sergent Margaret (Ainhoa sosté la teoria que és un home) i són "històries d'actualitat literària, però des del punt de vista de salvem el món". Entenguin-ho com vulguin. Hikikomori, el blog de l'escriptor segovià Alberto Olmos.