Sobresalt a Mondragón

Moltes han estat les propostes de fórmules organitzatives de l'activitat productiva amb l'objectiu de no deixar en mans del capital el poder de decisió i l'apropiació de la totalitat de l'excedent generat. Però excepte en comptats casos, totes elles van conèixer sonats fracassos, confirmant una vegada i una altra la tesi del venerable matrimoni Webb, parella destacada del socialisme fabià, que una empresa de caràcter cooperatiu o bé desapareix per ineficient o bé, quan és capaç de competir en el mercat, acaba inevitablement per adoptar de facto el model capitalista que pretenia eliminar. La gran excepció a tan pessimista profecia ha estat, i encara és, la Corporación Mondragón, que amb el continu i sostingut creixement des del seu naixement a mitjans del segle passat ha despertat admiració urbi et orbi. Molts són els llibres dirigits a desentranyar les claus del seu èxit.

Són majoria els que afirmen que la primera d'elles va ser l'eliminació de tot indici dels efluvis utòpics que sovint han impregnat els intents cooperativistes, de forma que va imposar exigents condicions als que aspiraven a incorporar-s'hi com a socis. Evitar al preu que fos el temut efecte del passatger sense bitllet va ser el principi prioritari dels encarregats de proposar les regles de funcionament del projecte. Però són molts els investigadors que ressalten que mentre les seves instal·lacions productives es van mantenir confinades en l'estreta vall del riu Deva, l'homogeneïtat cultural, lingüística, ideològica i religiosa dels treballadors associats va ser essencial per mantenir l'esperit col·laborador i la participació entusiasta en el projecte. Era l'època en què els seus dirigents presentaven així la corporació a la premsa estrangera: «No som un paradís sinó més aviat una família d'empreses cooperatives que lluita per construir una forma diferent de vida gràcies a una manera diferent de treballar».

La bola de neu va anar rodant imparable fins a arribar a xifres espectaculars. Els límits geogràfics es van trencar. Amb fàbriques en més de 41 països, avui una bona part dels més de 80.000 treballadors de la plantilla deuen tenir molt escassa idea de la ubicació de Mondragón (a Arrasate) i, per descomptat, el nom Arizmendiarrieta, el del sacerdot que va posar en marxa el projecte, no els diu absolutament res. De tal manera que s'incorporaven al grup no com a socis amb una remuneració que depenia dels resultats aconseguits sinó emparats sota el contracte laboral típic de l'empresa capitalista amb un paper passiu en les decisions. Davant el dilema de sacrificar el creixement per mantenir l'esperit fundacional -fet que comporta sentir-se involucrat en un projecte que busca alguna cosa més que un benefici pecuniari- o bé incorporar-se al corrent globalitzador que exigeix un mercat de la màxima amplitud possible i expansió geogràfica, Mondragón es va inclinar per la segona opció. És una constatació, no una crítica. És possible que si no ho hagués fet tampoc les conseqüències haurien estat favorables. Però no deixa de ser significatiu que les dues cooperatives que han entrat en crisi, Fagor i Eroski, siguin les que probablement més s'han expandit fora del territori d'origen i comptin amb una proporció més elevada d'assalariats davant de socis cooperativistes.

Mondragón, tan admirada pels qui somiaven en la superació del model capitalista, ha entrat en crisi. Ha de dissenyar un nou esquema organitzatiu que eviti la repetició dels perjudicis que dues de les seves cooperatives han patit. Esperem que trobin una estratègia que permeti garantir la continuïtat de les restants amb poca disminució dels principis i valors que feien admirable la corporació. No és una tasca fàcil, però tampoc impos­sible.

És curiós. Les caixes d'estalvis espanyoles també eren una illa dins del panorama financer mundial. Sense accionistes, semblaven ser capaces de resistir els seus competidors, amb una propietat, i els drets de decisió que atorga, que estava perfectament definida. Mentre es van mantenir aferrades al seu territori d'origen van aconseguir un plus de competitivitat que compensava els avantatges de les economies d'escala que als bancs els donava la seva dimensió. Petites però actives, tenien una fidel i addicta clientela. Quan van voler emular els bancs, moltes van patir un daltabaix i les que van superar el tràngol es van veure obligades a mudar el vestit jurídic que era el seu tret d'identitat pel dels seus competidors de molt diferent tall.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La pregunta és si els aires globalitzadors que imperen són compatibles amb una diversitat institucional o si, definitivament, tota l'activitat econòmica haurà de portar-se a terme sota un mateix model organitzatiu, l'únic que, diuen alguns, garanteix l'eficiència. A costa, això sí, d'altres valors.

Economista.