Quin futbol tan imprevisible

Abans de tot, a ningú hauria de semblar-li lògic que el Betis, amb el seu pressupost i els noms que té a la seva plantilla, estigués en aquest moment de la lliga mig descendit. No s'ha d'oblidar que, per exemple, a Joan Verdú li va resultar més rendible fitxar pels sevillans que quedar-se a l'Espanyol. També hi deu haver algú que es pensi que l'equip periquito està situat per sobre de les seves expectatives, en un any en què ha incorporat bàsicament futbolistes que vénen de la Segona Divisió, i ha renunciat a reforçar-se en el mercat d'hivern. Però els fets són els fets, i quan va començar el partit d'ahir al Villamarín el que era raonablement previsible era que l'Espanyol, que amb una miqueta d'esforç tindria a l'abast les places europees, derrotés aquest Betis desarborat i amb la moral tan enfonsada com la seva situació a la taula.

Però hauríem d'estar escarmentats i saber que el que és raonable o previsible no acostuma a correspondre's gaire sovint amb el que passa damunt del terreny de joc. Hi ha qui assegura que aquesta és la gràcia que té el futbol. Per descomptat, estic d'acord en general que sense el punt d'incertesa aquest esport seria avorrit com el mecanisme d'una màquina de triturar paper o la fabricació en cadena d'escuradents plans. El que passa és que em neguiteja i m'emprenya que sigui al meu equip a qui, en aquells girs de guió que fan atractiu el futbol, li toqui tan sovint el paper de tonto per fer riure els altres. No li vull cap mal al Betis, al contrari, és un equip que desperta les meves simpaties, però no volia que recuperés la moral precisament avui. És més, fins i tot pot ser que aquesta victòria acabi no servint-li de gaire cosa, si no té continuïtat, i en canvi l'Espanyol podria trobar a faltar aquests punts per acabar amb èxit la temporada.

L'ànim perdut

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Algú hi deu haver que em doni explicacions tècniques per intentar racionalitzar el que és irracional, és a dir, que el mateix equip que va estar a un mil·límetre de vèncer el València a domicili i ens va fer bavejar amb algunes de les seves jugades d'atac una setmana més tard només oferís una sessió d'abúlia i badall, per acabar agenollat i capcot davant l'últim de la fila. S'explicarà que no és el mateix jugar a la contra que portar la iniciativa, i jo què sé quantes coses més. Però el que no és justificable és la falta d'ànim, d'empenta, de ganes. I això ha d'aflorar tant si l'alineació la formen tres centrals com si surten els quatre habituals del davant.

Després de l'eliminació de la Copa del Rei, sobre la qual no es pot fer cap retret -els jugadors van fer el que van poder, però al Reial Madrid devien pensar que no estaven per llençar a les escombraries cap competició, no fos cas-, l'Espanyol pot donar una alegria a l'aficionat només aportant entusiasme i idees cada setmana; la lliga de les mitjanies està assequible, i el premi per al més encertat pot ser important. Digueu-me, ¿que no és raonable apostar per això?