La vida urbana és canvi permanent i mirar d’aturar qualsevol signe de transformació de la ciutat seria tan absurd com mirar d’aturar-hi la vida. Davant de determinades alteracions, però, tots tenim la sensació que la ciutat hi perd alguna cosa massa essencial. El progressiu i accelerat tancament de les botigues històriques, especialment del centre de Barcelona, s’endú alguna cosa més que una activitat comercial, en alguns cassos centenària: fa desaparèixer les baules que teixeixen la memòria de la ciutat. Anem a pams. Les causes d’aquest fenomen són dues: l’acabament de la moratòria fixada per la llei d’arrendaments urbans (LAU) sobre els lloguers antics, i les dinàmiques econòmiques globals que provoquen que les franquícies comercials estiguin disposades a pagar preus astronòmics pels locals. En el plenari de divendres passat, l’alcalde mirava d’ampliar les causes a qüestions familiars i manca de descendents que es facin responsables dels negocis, o a un tipus de comerç incapaç de generar una mínima activitat econòmica actualment. No alcalde, no. Aquestes són causes que tothom entén i que provoquen la lenta i progressiva transformació urbana. El fenomen actual --per això aixeca tantes passions-- és una altra cosa. La Colmena, la Xocolateria Fargas, els Juguetes Monforte, el Palacio del Juguete o el colmado Quílez, entre altres, tenen assegurada la viabilitat econòmica; fins i tot haurien pogut actualitzar la renda fins a límits acceptables, però el que no poden és competir amb les grans cadenes internacionals capaces de generar unes plusvàlues astronòmiques. Cal decidir si deixem que les espècies més poderoses es cruspeixin els més petits. En l’ecosistema comercial de la ciutat, aquesta és la disjuntiva. Sempre surten les veus defensores del mercat: tot plegat és una qüestió d’oferta i demanda i seria injust que limitéssim els guanys d’un propietari que disposa d’un local cobejat. No hi estic d’acord. Que s’hagin disparat de manera desorbitada els lloguers a les zones centrals de Barcelona no és mèrit de cap propietari, sinó dels èxits de la ciutat. No em sembla de cap manera injust plantejar que els beneficis dels propietaris no vagin en contra de l’interès general de la ciutat. I és clar que una zona central ocupada integralment per franquícies comercials empobreix el paisatge de la ciutat i n’extreu la memòria urbana. La manera de respondre a aquesta contradicció sempre ha estat la protecció patrimonial. Els poders públics protegeixen determinats béns que cal preservar pel seu significat simbòlic, per la seva capacitat d’explicar la memòria i la història de la ciutat. És aquesta la manera de combatre la tendència natural del mercat a l’homogeneïtzació de les ciutats. Fins ara s’ha protegit majoritàriament el patrimoni tangible; és a dir, tot allò que es conserva físicament. Avui el problema és un altre. Fixeu-vos en aquelles botigues que han canviat la seva activitat però que, en canvi, han mantingut la disposició i el mobiliari originals. Un té la sensació d’estar en un decorat que ha perdut el sentit, per molt que el taulell i els aparadors siguin antics: del local n’ha marxat l’element essencial. Per això a les ciutats europees més avançades avui han estès les polítiques patrimonials a la protecció de l’activitat. A París un cafè no es pot convertir en una botiga de samarretes acolorides encara que conservin el taulell, les taules de marbre, i la caixa registradora. I determinats carrers disposen de plans que protegeixen l’activitat que els dóna identitat. És urgent, en aquest sentit, fer el mateix al carrer de la Palla pels antiquaris o al carrer Petritxol amb les xocolateries, a través de plans d’usos. En definitiva, sabem que no n’hi ha prou de conservar els edificis i el mobiliari: cal tenir cura d’activitats amb plusvàlues econòmiques més modestes, però definidores del caràcter de la ciutat. Calen canvis legislatius per poder-ho fer, actuacions decidides i anar de pressa. El que està en joc, sens dubte, és massa valuós. L’alcalde, com sempre, fa tard; se’n parla fa quasi un any i no s’ha fet res. La situació del bar Marsella va encendre les alarmes -d’això ja faig fer un post, 'Marsella', l’abril de l’any passat; la solució en aquest cas, la compra de la finca per part de l’ajuntament, no és extrapolable. Cal prendre decisions, acordar canvis legislatius al Parlament, arriscar-se fins i tot per evitar tancaments concrets. En definitiva, cal fer d’alcalde. Després del plenari de divendres em costa confiar que Trias, un polític pla, monòton i mancat d’energia, reaccioni. Una vegada més, però, em poso a la seva disposició. Si no fa res, ben aviat només ens quedarà l’alternativa de la resistència que alguns plantejaven en una conversa informal amb editors i escriptors el dia que la llibreria Documenta presentava el seu pla de futur: convocar tertúlies literàries a les taules del McDonalds que va fer fora la llibreria Catalonia. Sigui com sigui, la ciutat ha de resistir l’embat d’una onada econòmica global que, a més de provocar desigualtat, es carrega l’esperit barceloní.
