Montalbano i Carvalho

La trobada és a les 10.30 del matí. El lloc, el primer pis de l'Hotel Catalunya del carrer Bergara. Muntat com si fos un set, tres cadires esperen les natges de tres convidats a una reunió que té com a protagonistes principals Andrea Camilleri i Manuel Vázquez Montalbán representat per l'Anna i aquest cronista.

He de reconèixer que abans d'arribar a aquest plató de circumstàncies, sé poca cosa d'una trobada que ha muntat l'editor Antonio Sellerio aprofitant l'aterratge de Camilleri a Barcelona per convertir-se en el vaixell insígnia d'aquesta edició de BCNegra. A Itàlia, preparen a Sky Art un especial dedicat a Camilleri, i Sellerio vol publicar un llibre sobre les trobades entre el pare de Salvo i el pare de Pepe. L'únic que conec d'aquestes trobades m'ho va explicar Manolo a principis d'aquest segle, i si un dia es publicaquen les llegiré amb fruïció, encara que sigui amb la poca traça de Catarella.

I com que sóc obedient, sec entre el mestre i l'Anna. Em passa pel cap tocar el braç del pare de Montalbano. La meva idolatria és selectiva, i tocaria pocs braços com ho faria amb el braç d'un escriptor d'un món que idolatro, però m'abstinc de fer el ridícul, i creuo les mans just en l'instant que el càmera i el tècnic de so donen el permís perquè comenci un diàleg fluid fins que ordenin el contrari.

Camilleri és un home gran, però les seves retines gastades transmeten l'energia dels seus llibres. És feliç escrivint. La qual cosa no vol dir que només ho sigui escrivint, però té la felicitat del que se sent capaç de plasmar totes les seves penes i les seves alegries en paraules. «Aquesta és la felicitat de l'escriptor, saber explicar», remarca il maestro. I com que vivim temps convulsos -a Itàlia, els pols oposats són Berlusconi i el moviment Cinque Stelle, i a Espanya, un Govern amb clares tendències neofalangistes i la societat civil-, parlem de política i d'economia, d'Europa i de la solidaritat com d'un Sant Grial que ha estat usurpat per les agències d'inversió a partir d'un cop d'estat econòmic. Actualment, sembla que la solidaritat només existeixi entre banquers.

Usurpat l'estat del benestar pels homes de negre, personatges com Montalbano i Carvalho haurien de tenir la potestat d'aixecar les masses contra el núvol invisible del poder que retalla, retalla i retalla drets socials aconseguits amb sang. Si Carvalho hagués estat aquí, podria haver investigat un cas amb les fosses comunes i la memòria històrica com a teló de fons, però ja no hi és, i Camilleri sembla tan cansat del seu personatge com ho va estar Manolo a finals del mil·lenni. Il maestro ens explica que en una trobada a París, Jean-Claude Izzo, Vázquez Montalbán i ell van parlar de les ganes que tenien d'acabar amb els seus personatges. La idea d'Izzo era posar Fabio Montale en una barca i deixar-lo marxar a la deriva. I la idea de Montalbán era enviar Carvalho a donar la volta al món. «Per sort», ens diu Camilleri sense perdre il sorisso, «quan em va tocar a mi, em va venir una recepcionista per dir-me que em trucaven  per telèfon, i quan vaig tornar, la conversa anava per altres camins. No sóc gaire supersticiós, però em vaig salvar d'explicar com pensava matar el meu detectiu, i dels tres, sóc l'únic que segueix aquí».

Els lectors de novel·la negra mai perdonen que els seus autors preferits els la juguin maltractant els personatges que veneren. Camilleri ho sap: rep cartes i cartes d'admiradors que li recriminen una mala praxi amb Salvo, o amb Livia, Ingrid, Fazio, Catarella, Mimi o Adelina. La seva primera reacció és engegar-los a pastar fang, però la carta de resposta sempre és tan dolça com un cannolo siciliano.

Notícies relacionades

L'alemany que va dir 'no'

El gest català de Philip Kerr

«Ai, els lectors», pensa Camilleri. I com una anècdota molt clarivident entre la paradoxal relació existent entre els autors i els seus lectors, il maestro explica l'anècdota que va viure una de les seves nétes. «Era a l'escola, i la professora va descobrir que la nena era Camilleri per part de mare. La professora va mirar la meva néta per sobre de la muntura de les ulleres i li va dir amb veu doctrinal: 'M'agraden molt les novel·les de Montalbano, però el que no m'agraden són les idees del teu avi».

Després, s'apaga el focus i l'ull de la càmera tanca les parpelles. Ha estat una agradable conversa. Ens veurem a la tarda. Camilleri rebrà per fi el premi Carvalho.