¡Campana i s'ha acabat!

Baixet, sense que es noti i, sobretot, sense posar-li nom. La sospitosa moda antietiquetatge ens ha portat a la confusió. Em refereixo, aquí, a la forma política d'abordar la desigualtat entre homes i dones. Elles van dipositar la seva fe en el concepte anglosaxó mainstream (transversalitat) gràcies al qual els avanços contra el desequilibri havien d'impregnar totes les polítiques i les seves respectives partides. Així, furgant en els programes de l'iniciat cicle electoral en diversos punts del món salta a la vista que qüestions directament vinculades al final de la desigualtat ocupen un ridícul apartat si ho comparem amb les dedicades -tornem als orígens- a la immigració i als joves. Si el fracàs és una gran oportunitat per començar una altra vegada amb més intel·ligència, com deia Henry Ford, prenguem-ne nota.

Amb la llum en algun túnel, la crisi ha deixat l'estat de la igualtat molt malparat. La transversalitat no ha corregit el preu més alt pagat per les dones en les esferes socials i laborals. Liderar significa donar exemple, vaig llegir recentment. L'expressió del sentit comú no sembla assistir les persones que pretenen redreçar la balança entre homes i dones. Perquè l'immobilisme és una ficció que només semblen detectar els col·lectius com els que han agitat les aigües a França fins a reconduir-les al llit desitjat, provocant la marxa enrere d'unes polítiques sobre la família, directament dirigida a decantar el fidel. Transcorre sense grans esquinçades de vestidures. La candidata socialista a l'alcaldia de París, Anne Hidalgo, va criticar l'arriada de François Hollande. Dues dones es disputen el gran ajuntament, encara que hauria de ser evident que la seva acció política -com la de totes les dones- necessitaria disposar d'un contingut favorable a crear les condicions per a la igualtat. Parlar de models sense posar un èmfasi general en la resolució de la desigualtat condueix a titulars a mig camí.

El soterrament d'aquestes polí­tiques directes transcorre també sense la més mínima intenció de ­recollir les ruptures teòriques de la teoria feminista respecte a les anà­lisis polítiques convencionals: la ­crítica fonamental de la noció de política i la reconceptualització de l'Estat i de la ciutadania. Sense arribar a tant, si és ben cert que la igualtat és, en si, un projecte polític malgrat tot l'esforç i les complicitats per donar-li caràcter de vers lliure, bonica forma d'aïllar-lo i matenir-lo al marge.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El camí no és cap altre que l'entrada amb pes en els programes de les formacions polítiques per aconseguir la materialització de les accions necessàries per trencar la desigualtat. I, amb això, anar arraconant al traster multitud d'estereotips, com el de la complementarietat entre home i dona, que té com a finalitat dissimulada el manteniment de la diferència general d'oportunitats. Si el discurs de la igualtat no és punter i central, si s'amaga és perquè la influència de la por al canvi de paradigma pesa més del que s'admet, perquè la visió del feminisme manté l'estela del desprestigi i la radicalitat inoculats en la societat.

Les dones són capaces de fer qualsevol cosa i s'anirà per la recta via si punt per punt aquesta agenda rellisca entre departaments i es consent que es titlli d'agressiva. La violència de gènere, per exemple, no és un apartat o un article, és la màxima conseqüència d'una diferència de tracte social, religiós, polític i econòmic entre homes i dones. Si com volen fer pensar aquests són uns temps de síntesi, resulta incomprensible que les teories polítiques feministes no entrin en el debat amb la resta de teories polítiques. Encara que només sigui per acabar amb aquell dard tòxic que l'antònim de masclisme és feminisme. ¡Campana i s'ha ­acabat!