Les coses són com són

«La ciutat es compon de cases» escriu Aristòtil a La Política. «República és recte govern de diverses famílies... amb poder sobirà», dirà Bodino a Els Sis Llibres de la República. La casa, la família ha estat sempre el punt de partida de la comunitat política prèvia a l'Estat constitucional. De la polis grega, de la civitas romana, dels regnes medievals o de la monarquia absoluta. Serà l'Estat el que posarà fi a aquest tipus de comunitat política i la farà descansar a partir d'aquest moment en l'individu. A l'Estat la família no té rellevància constitucional.Únicament l'individu, tots els individus en condicions d'igualtat jurídica i llibertat personal, són rellevants en termes constitucionals.

Aquesta regla no té cap més excepció que la Casa Reial, que la família reial, als estats en què la direcció de l'Estat és una magistratura hereditària. A Espanya hi ha 46 milions de ciutadans, però només una família reial. Això és el que és constitucionalment rellevant i, com a conseqüència d'això, és el primer (i gairebé únic) que s'ha de tenir en consideració quan s'ha d'analitzar la conducta d'un dels membres de la Casa Reial tant des d'una perspectiva política com jurídica.

La família reial, la Casa Reial és l'única excepció constitucional al principi d'igualtat, això és, a allò que diferencia l'Estat constitucional de totes les altres formes d'organització del poder conegudes en la història de la humanitat. Es tracta d'una excepció constitutiva de la forma política de l'Estat.

D'aquesta excepció deriva la decisió del constituent que «el Rei rebi dels Pressupostos de l'Estat una quantitat global per al sosteniment de la seva família i casa, i la distribueix lliurement» (art. 64.1 CE). Els membres de la Casa Reial són els únics ciutadans als quals la societat els garanteix el dret de no haver de treballar per viure.

Òbviament, la garantia d'aquest dret comporta que els membres que formen part de la Casa Reial han de ser molt més respectuosos amb la llei en l'exercici de la seva activitat professional i de les seves activitats lucratives en general que els altres ciutadans. En una societat democràticament constituïda resulta insuportable que puguin existir indicis racionals que un membre de la Casa Reial pugui haver estat protagonista d'una conducta tipificada com a delicte.

Indicis racionals, que no proves. Les proves solament existiran des del moment en què el tribunal així ho hagi decidit després del judici penal amb totes les garanties. Això és així per als ciutadans, però no per als membres de la Casa Reial.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Això no vol dir que els membres de la Casa Reial puguin ser condemnats sense l'existència de proves destructores de la seva presumpció d'innocència, però sí que no poden continuar sent membres de la Casa Reial des del moment en què existeixen aquests indicis racionals de criminalitat judicialment apreciats.

Un membre de la Casa Reial té dret a la defensa com a ciutadà, però no pas com a membre de la Casa Reial. La seva posició com a membre de la Casa Reial és una posició de privilegi. Des d'aquesta posició de privilegi no pot exercir el dret de defensa. Sí que té el dret a la defensa, però situant-se en condicions d'igualtat amb els altres ciutadans.