Messi i el canvi
Mare meva: el cap de setmana ens ha agafat transcendents. Resulta que fa sis anys que naixia aquest blog. Va passar un cap de setmana en què Xavi empenyia un equip que feia mesos que estava mort cap a una remuntada en la qual només vam creure quatre malalts i que, per descomptat, no es va arribar a produir. Un veu aquella foto, aquell enlluernador Xavi a punt d'entrar en ignició, i recorda que dins de la malaltia i de les aigües estancades també hi havia vida i talents en què creure. Ara, quan ja fa un any i mig que ens hem allunyat del que va ser l'equip de la nostra vida i sabem que aquesta directiva ens torna a l'abisme de la mediocritat, ara que es complirà un any del 0-7 davant el Bayern, ara és quan ens urgeix tornar al 2008.
D'aquella tristesa en va sorgir el millor Barça de sempre. Es va edificar sobre quatre predestinats que sabien que el seu moment havia arribat: Guardiola, Xavi, Iniesta i Messi. N'hi va haver prou de segar les males herbes i esperonar la fam del sis, el vuit i el deu. Van agafar els galons i van escriure la història del Futbol. També avui tenim peces a qui confiar el nostre futur: tenim, omnipresent, aquest escut anomenat Busquets. Ell no ha arribat al cim de la seva carrera, que no passa per Lligues de Campions, ni Mundials, ni Pilotes d'Or, sinó per un braçal quadribarrat. Sabem també que sempre podrem esperar el millor Iniesta, cent vegades més culer que el falsari Gaspart. I ja arriba Neymar: no n'hi ha cap altre que uneixi un talent tan immens amb una fam desesperada i una vitrina tan buida.
En ple desamor, a més, ens fa molt bé la nostàlgia, ens entendreix pensar en el futur. Parlava l'altre dia Cappa de passió i de bogeria: ¿Han vist Deulofeu? ¿Han vist Rafinha? ¿També vau sentir com Adama us driblava la pupil·la a La Romareda? ¿Ja heu descobert Samper? Les solucions són aquí. I sabem, hem après, que aquest nou temps no començarà fins que apartem de la foguera els troncs carbonitzats que ja han donat tot el seu foc però que segueixen ocupant lloc. No és tan difícil: n'hi ha prou de ser valent i fer lloc.
Mare meva, dèiem, perquè el cap de setmana ens ha agafat transcendents.
Des de fa mesos, els barcelonistes de bé comparteixen un secret, porten un tabú, es creuen mirades prenyades de por i de culpa. Messi. La Bèstia Parda, el Nostre Germà Petit, Déu Nostre Senyor. Messi. No hem oblidat que hi va haver un temps en què ens feia esgarrifar dient que ja parlaria 'el dia 29'. Ara té un gabinet de comunicació i ens diu, i ens fereix, que primer és el seu fill, i després tota la resta. Recordem perfectament que hi va haver un temps en què era irrompible, ara no es parla amb el seu preparador físic. I sí, hi va haver un temps en què no tenia amics, sinó socis, i abraçava amb fervor Iniesta perquè amb ell guanyava. Avui ja no té companys, sinó amics, aquells amics de les vitrines enormes, els petos ben planxats i els genolls castigats.
Potser és el moment de dir-ho amb tota la senzillesa i amb tota la gravetat: no és possible el canvi sense Messi i no volem el canvi contra Messi. Fins i tot el rei d'Espanya, el que va posar Franco i fa dècades que està instal·lat en la impunitat, ha assumit que per blindar la seva obra haurà de sacrificar una peça de la família. Messi, el símbol de la passió del millor equip que hem vist, també haurà de sacrificar les seves infantes, perquè si no ho fa ens esperen anys de mitja entrada a l'estadi, temps foscos en què ens sentirem més vius baixant les escombraries que veient el Barça, mil i una nits de missioner i llum apagat.
No hi ha canvi possible sense Messi, i més val que Messi se sumi al canvi. Sense ell ni entenem el món ni estimem el futbol. Però hi ha lleis que són universals i fins i tot afecten l'afecten a ell.
Notícies relacionadesAcomiadar-se, començar, reenamorar-se. És la vida, són els anys. Només en té 26.
Post publicat al blog de La Caverna Blaugrana
