La reforma de la legislació de l'avortament
Retorn a l'edat de pedra
Cal preguntar-se si és legítima una llei involutiva, que anul·la drets fonamentals consolidats
Segons totes les enquestes publicades recentment, la reforma de l'avortament projectada pel ministre Alberto Ruiz-Gallardón compta amb el rebuig de la majoria de la població i no concita ni tan sols el suport del gruix dels votants del Partit Popular i dels que es declaren catòlics. Es tracta, en termes electorals, d'un autèntic naufragi polític. El gest de complicitat a la Conferència Episcopal Espanyola i als sectors més conservadors no només no té cap trasllat en expectativa de sufragi sinó que l'hegemònic vot de centre fuig espaordit davant una posició extrema tan gran. Això no obstant, persisteix un debat més transcendent, si és possible, i que afecta el nostre Estat de dret: ¿és legítima una llei involutiva, que cancel·la drets fonamentals consolidats amb el temps?
No és una qüestió intranscendent a la vista del contenciós provocat tant per aquesta proposta del Partit Popular com pel feliçment no nat projecte de prohibició del matrimoni homosexual, o fins i tot de la polèmica «abrogació» de la doctrina Parot. No en va, en els últims dos casos hi ha hagut recents pronunciaments del Tribunal Constitucional (TC) i del Tribunal Europeu de Drets Humans que han condicionat l'Executiu: per un costat, subratllant un principi general del dret, present a l'article 9.3 de la Constitució (CE), sovint postergat, com és el de la irretroactivitat de les disposicions restrictives de drets individuals; i per l'altre, evidenciant que, com més gran és el consens europeu sobre la protecció dels drets humans, menor és el marge d'apreciació interna per part dels estats.
Tornant a l'avortament, la sentència del Tribunal Constitucional 53/1985 va declarar la constitucionalitat de la despenalització parcial de l'avortament en els termes continguts en una llei orgànica del mateix any, de reforma del Codi Penal, en els supòsits ètics, terapèutics i eugenèsics. Però en aquesta resolució, a més, el Constitucional no només no va afirmar que no hi hagués lloc a més indicacions que aquestes, sinó que va afegir arguments dels quals era possible deduir la constitucionalitat del model de terminis: singularment, el conflicte d'interessos entre el nasciturus, que va ser considerat un bé constitucionalment protegit però no titular del dret fonamental a la vida (article 15 CE); i els drets fonamentals, aquests sí, de la dona, xifrats en la seva intimitat, llibertat, dignitat i desenvolupament de la pròpia personalitat, com a signe de la seva autonomia.
Aquest va ser el fonament, juntament amb el gran canvi sociològic experimentat per la societat, de la promulgació de la llei orgànica 2/2010, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l'embaràs, que tenia com a objecte garantir els drets establerts per l'OMS, regular les condicions de l'avortament i establir algunes obligacions per als poders públics. En concret, es va despenalitzar l'avortament induït durant les primeres 14 setmanes d'embaràs, prèvia decisió lliure, informada i sense intervenció de tercers, ampliant el termini fins a la setmana 22 en casos de «greus riscos per a la vida o la salut de la mare o el fetus». A partir d'aquí tan sols eren tolerats dos supòsits extrems: anomalies en el fetus incompatibles amb la vida o malaltia extremadament greu i incurable, confirmada per un comitè clínic.
Contràriament, l'avantprojecte de llei de protecció de la vida del concebut i els drets de l'embarassada (significativa rúbrica) estableix únicament dos supòsits de despenalització: el «greu perill per a la vida o salut física o psíquica de la dona» durant les primeres 22 setmanes de gestació o l'embaràs fruit d'un delicte denunciat contra la seva llibertat o indemnitat sexual, dins de les 12 primeres setmanes. No és, doncs, un retorn a la llei del 1985, és un trajecte més llarg en el túnel del temps, ja que elimina el supòsit de malformació del fetus i, amb això, estàndards de protecció presents als anys 80.
A més que s'allunya de la moderada i antiga doctrina del Tribunal Constitucional i ens situa extramurs del paràmetre de percepció europea de la qüestió. Només s'ha de veure el que ha passat a França fa poc, amb l'aprovació d'una llei que ha eliminat el supòsit de «desemparament» vigent des de l'any 1975. Sens dubte, un camí invers al traçat pel Partit Popular que, paradoxalment, segueix comparant l'avortament amb l'esclavitud. Així no pot estranyar a ningú l'afirmació de la ministra d'Afers Socials i Salut francesa, Marisol Touraine, quan assegura que la proposta del ministre Ruiz-Gallardón «retrotreu les dones a l'edat de pedra».
